Fent amics

M'havien dit que qui no hagi après a moure's amb desimboltura per les xarxes socials té els dies comptats: aviat serà una mena de proscrit, un illòman, un analfabet integral. M'hi he resistit perquè no tinc tirada a la cosa tecnològica, però al final hi he acabat entrant. Ara formo part de la comunitat, amb el retrat policial i la fitxa biogràfica apropiada per gravar a la làpida, i segons l'últim còmput tinc cap a vuitanta amics. La xifra m'esgarrifa. I on eren fins ara? Vull dir que no sabia pas que en tingués tants, encara que comparada amb els centenars, els milers, que arriben a exhibir determinats col·legues, la meva recapta és bastant irrisòria. Hi ha de tot, companys de feina, parents, coneguts, algun desconegut, fins i tot uns quants amics de debò. Els escolto parlar, entre ells, de les pel·lícules que han anat a veure, de l'excursió del cap de setmana, de la música que els agrada, de les mimoses que comencen a florir, de les fotografies que comparteixen, del pis que volen llogar, de l'últim partit del Barça, de la conveniència o no d'apuntar-se a un gimnàs, i em quedo embadalida, absorta davant aquest xivarri que hauria de tenir alguna cosa a veure amb mi, que hi té a veure, en efecte, perquè ara ja formo part d'ells, d'aquesta tribu que se sol·licita i s'admet clicant només un botó, i em sento al marge, incapaç d'aportar-hi res, de participar en cap de les converses que s'hi despleguen de manera incessant, d'un tema a l'altre, d'un minut a l'altre, la majoria jocoses i d'una certa coqueteria, algunes de reflexives, unes quantes més d' invitadores o purament informatives. M'hi perdo, en aquest bosc de paraules d'entonacions tan diverses. Als amics de carn i os, els tractem d'un en un, i per a cada un d'ells ens servim d'un llenguatge específic basat en la complicitat que ens permet reconèixer-nos en les referències comunes. A internet, en canvi, un s'escriu amb tots alhora, encara que el grau d'amistat amb cada un d'ells sigui molt diferent. Es genera aleshores un conflicte: si escric això, en tal ho considerarà entranyable, però tal altre ho trobarà ridícul, i encara aquell ho jutjarà tan inesperat i improcedent, que fins i tot pot retirar-me l'amistat. L'escriptor peruà Julio Ramón Ribeyro, un gran tímid a qui només li haurien faltat aquestes complicacions, ja havia advertit de la situació desagradable que es produeix per la trobada amb dos amics que estimulen diferents facultats de la nostra personalitat: “Si en complaem un, sorprenem l'altre, si intentem complaure'ls tots dos, ens sorprenem a nosaltres mateixos”.