Mubàrak i nosaltres

Tal vegada sigui cert el que he llegit: que alguns països africans com Egipte estan desenvolupant la seva pròpia i particular Revolució Francesa. Menys cruenta, menys degollada, però transició revolucionària al capdavall, i tot indica que en direcció cap a una major democràcia i una major llibertat. Tal vegada és cert, doncs, que allò que ens separa dels règims islamistes totalitaris és aquesta transició cap a les formes de participació ciutadana i cap als drets humans bàsics. I també és cert que la tecnologia ho està precipitant tot, i que els esdeveniments polítics tenen lloc a ritme de Twitter, i que això de tenir un mòbil o un ordinador amb internet pot ser quelcom més revolucionari que no ens pensàvem. Hem evolucionat cap a mitjans més pacífics i a un major protagonisme de l'expressió individual. Promet.

Una altra cosa són les conveniències i la geopolítica: Mubàrak era el nostre fill de puta, com ho va ser Franco en temps de la guerra freda quan el 1952 l'ONU va admetre Espanya, un estat tirànic. Hi ha molt de cinisme, també en els països democràticament més avançats. Tant de cinisme com el d'aplaudir revolucions d'aquest tipus i negar les consultes per l'autodeterminació pacíficament convocades, i tant de cinisme com el d'haver estat incapaços de fer fora Franco abans que morís de vell. Internet contra la geopolítica: de ben segur hi ha més d'un govern preocupat. Si això passa a Mubàrak, què no em pot passar a mi? I no parlo només de dictadors o de governs comunistes, sinó dels sistemes occidentals més propers: qualsevol governant i qualsevol estat apareixen sotmesos avui a la imprevisibilitat dels individus, a les campanyes pacífiques que ofereix la xarxa, al passa-ho del mòbil, al lideratge dels espontanis i dels extraparlamentaris. Cada vegada més, les coses que molts volen acaben caient no pel seu propi pes, sinó per la força dels moviments coordinats de la ciutadania. El mur de Berlín no va caure: el van tirar a terra. No hi havia internet ni mòbils. No hi va haver guerra ni es va tallar cap coll. La nova forma de democràcia, que va més enllà dels parlaments i de la política, va començar l'any 1989. Tant de bo haguéssim estat més astuts: el nostre mur sí que vam haver de veure'l caure.