Parc de desconnexió

Cada any, per aquesta època, m'enduc el nano al Parc de Desconnexió. Explico als familiars i amics que anem a Disney World París, carrego els ordinadors portàtils al cotxe perquè ningú sospiti res i marxem. És pel seu bé. Si no se'n va de la llengua a l'escola, els mestres no ho sabran i no hi haurà problemes. Van construir el parc l'any 2025, a tocar de la central d'Ascó. Ningú el volia prop de casa, però la normativa europea obligava els estats a tenir almenys un parc d'aquests, i Espanya el va posar aquí. No durarà gaire, els països avançats ja han començat a eliminar-los.

Sortint de Vinebre, trobem els primers avisos triangulars: Atenció! PD a 10 km! Agafem una desviació i arribem a la primera barrera. Un militar ens saluda amb la mà a la templa. Què deu pensar de nosaltres? Em demana el llibre de família i el certificat psicològic. Introdueix les dades a l'ordinador, podríem ser fugitius o no haver respectat el període de desintoxicació que marca l'OMS després de l'última visita al parc. Un altre soldat obre el maleter per si hi portéssim algú amagat.

Passada la barrera, l'alarma del cotxe comença a xiular avisant que el GPS no rep senyal. L'alarma no es pot desconnectar i fa mal a les orelles. Per sort només són dos quilòmetres i dues barreres de seguretat més. La primera és la porta d'una tanca filferrada de tres metres d'alt que segueix el perímetre de seguretat del parc. Els soldats ens deixen entrar. A partir d'aquí, els mòbils també comencen a xiular. Han perdut la cobertura. El meu fill m'agafa el braç. “Tranquil –li dic– no passa res”.

Arribem a l'última tanca, que hem d'obrir nosaltres mateixos. Fa feredat. Quan l'haguem passada estarem completament desconnectats del món. Aquí no arriba cap senyal. Ni televisió, ni ràdio, ni internet. Un cotxe que venia darrere nostre s'ha aturat i ha girat cua a l'últim moment. No ha suportat la idea. El pàrquing està buit. Els arbres són esquifits i els animals fa temps que es van morir tots. No es van desadaptar a les ones. Passejo amb el meu fill. No es veu ningú. El silenci és insuportable.

Al mig del parc hi ha una biblioteca abandonada, amb els llibres encara ordenats alfabèticament. Els ordinadors no estan connectats a la xarxa. El meu fill no pot més i es posa a plorar. “I si ens passa res, papa?”, diu. “Estigues tranquil. Poca estona no és perillós”. “I si passa alguna cosa al món? L'expresident Mas ha avisat que si seguim així Catalunya podria demanar la independència... Al Facebook es pensaran que m'he mort... Dec tenir el mur ple de missatges per contestar, els meus amics es faran un tip de patir”. “Fill meu –li dic–, de seguida marxarem. T'he dut aquí perquè vegis com era la vida dels nostres avantpassats. Mira aquests llibres. Una persona es podia passar hores mirant un tros de paper. Sense actualitzacions. Sense vídeos. Sense connexió”. “Però, papa, devia ser molt perillós!” “Eren uns temeraris”. “I les oportunitats que es perdien, a cada moment? No podien ni fer revolucions!” “Sí, fill meu, era horrorós. Però no tenien res més. I no va ser fàcil canviar. Al començament, això estava ple de gent amb problemes que venia aquí a desconnectar per voluntat pròpia. Per sort s'han curat. Aviat tancaran el parc i hi posaran una antena que arribarà fins a la Lluna. T'he dut aquí perquè vegis que el món progressa, que hi ha un abans i un després de les coses”. “Abans? Després? Què vol dir, abans?” “Res, fill meu, parides meves”.