Contra la transició

Algú podia preveure la sensació d'estafa històrica a l'hora de valorar la democràcia espanyola actual? Algú tenia la capacitat profètica d'assenyalar que l'anhelada sortida del franquisme comportaria una profunda decepció en què persistirien els dèficits democràtics, el subdesenvolupament social, la conservació de privilegis de la camarilla empresarial hispànica i el més ranci nacionalisme? La resposta és afirmativa. Només cal recuperar la reflexió d'Eduardo Galeano el 1967, quan l'escriptor uruguaià residia a Catalunya: “Como el personaje célebre de Lampedusa, el régimen ha comprendido que es preciso que algunas cosas cambien para que todo siga como está. Ha perdido dramatismo pero ha ganado astucia”. On es publicaren aquelles paraules que servirien per definir el moment actual?

Enguany fa mig segle, un grup d'exiliats, liderats pel valencià José Martínez, fundaren l'editorial Ruedo Ibérico, amb la intenció de publicar allò que la censura impedia conèixer. Des de París, sortien els llibres que permetien conèixer la història silenciada pel totalitarisme franquista, i que entraven clandestinament a les llibreries peninsulars. Obres com les de Gerald Brenan, Hugh Thomas o Gabriel Jackson, recerques com les d'Ian Gibson sobre l'assassinat de García Lorca o memòries dels vençuts, com les de Garcia Oliver, permetien deixar al descobert la farsa de l'Espanya oficial.

A partir de 1965, l'èxit polític de l'editorial propicià l'aparició de la revista més destacada de la dissidència antifranquista, Cuadernos de Ruedo Ibérico. El fet que fos una empresa independent dels diversos sectors de l'exili, “radicalment lliure”, va atreure el bo i millor de les joves generacions d'opositors al règim. Noms com Manuel Castells, Martínez Alier, Vázquez Montalbán o un jove i inquiet Pasqual Maragall retrataven amb rigor la cara més fosca de la dictadura. Tant és així que el Ministerio de Información y Turismo, comandat per Fraga, organitzà una veritable croada per silenciar la revista i perseguir els seus col·laboradors. L'obsessió del ministre franquista arribà al punt d'editar un butlletí intern per alliçonar els funcionaris sobre com calia llegir els articles de la revista.

Precisament el fet que no hi hagués cap partit ni grup econòmic al darrere la de publicació, no només va ocasionar endèmics problemes financers, sinó que fos considerada per franquistes i oposició com a un col·lectiu incontrolat damunt del qual calia aixecar un cordó sanitari. En uns temps en què el PSOE de Suresnes i uns comunistes disposats a renunciar a tot –i trair els seus principis– a canvi de participar en la construcció de la monarquia parlamentària vigent, Ruedo Ibérico i els seus editors feien nosa. I es va aplicar la dinàmica d'exclusió a tots aquells grups i individus no disposats a acceptar una transició lampedusiana, en què es mantenia intacte l'estat franquista, amb la seva impunitat, el nucli dur d'interessos i beneficiaris, i una estructura política i social determinada per l'acte de violència de la guerra civil.

Quan avui assistim al fàcil desmuntatge de l'estat del benestar, quan contemplem com els sindicats oficials traeixen els treballadors, quan veiem la facilitat amb què l'aristocràcia financera del règim saqueja les caixes d'estalvi de titularitat pública, quan constatem que qui investiga el genocidi franquista és apartat de la carrera judicial, quan assistim a la impunitat amb què actuen els cleptòcrates dels antics monopolis energètics i telefònics, quan coneixem la tolerància envers la corrupció política, no queda altre remei que reconèixer la virtut d'una revista que anticipà, fa més de quatre dècades, el que acabaria passant si el franquisme no era derrotat, i els seus responsables, empresonats.

Com que franquistes i opositors cooptats llegien les denúncies sobre com s'anava fent la transició, Ruedo Ibérico fou bandejat de l'escena pública, i els seus principals artífexs, ignorats. El desencanto acabà de precipitar la seva crisi definitiva, fins al seu tancament, el 1979. Ruedo Ibérico va constituir una veu dissident que denuncià les formes lampedusianes de la transició. I anticipà, amb detalls, el que acabaria passant, la construcció d'una democràcia feble, on simbòlicament mana l'hereu de Franco i, a la pràctica, els beneficiaris del vell règim mantenen el seu estatus, amb la participació indispensable d'una oposició que, com assenyalà José Manuel Naredo, no s'oposà.