El canvi inevitable

Als països islàmics del Marroc a Jordània i Síria, l'edat mitjana és de 26 anys, el nivell d'alfabetització va del 50 al 85% segons els països, l'atur dels joves sobrepassa el 50%, la renda per càpita està entre 3.000 i 6.000 dòlars –és a dir, entre 10 i 5 vegades inferior a l'espanyola–, l'extensió de les noves tecnologies de comunicació i informació ha estat massiva i tots són règims dictatorials que han tingut el suport actiu o passiu d'Occident en els últims seixanta anys. Amb aquest marc social i polític, el que ha succeït a Tunísia i a Egipte era inevitable, però és també cert que fa quinze anys hauria estat impossible.

El conflicte amb Israel i les experiències de la revolució islamista a l'Iran als anys setanta i l'algeriana als noranta –la primera va donar lloc a un règim teocràtic sense llibertats i la segona es va avortar i va ser l'inici d'una terrible guerra civil–, han estat les raons per a la política conservadora d'Occident en relació amb el món islàmic, de més de 1.200 milions de persones i un poder econòmic incontestable. L'estabilitat i el manteniment de l'equilibri polític a la zona ha estat fins ara la primera prioritat dels EUA i la UE, però avui no ho pot ser perquè el que era estabilitat ha esdevingut inestabilitat.

El canvi que es pot produir en aquests països a curt termini és més profund que el que va tenir lloc a l'Europa oriental el 1989 amb la caiguda del comunisme, perquè allà es tractava de recuperar quaranta anys després un règim de llibertats que amb major o menor mesura aquests països havien tingut a partir de la pau de Versalles, el 1919. Ara el canvi pot portar per primera vegada la democràcia a uns països en què haurà de conviure amb una cultura social i religiosa allunyada dels principis d'igualtat dels ciutadans enfront de la llei i llibertat d'opinió. Aquests pobles saben bé el que no volen, però no saben del tot el que volen, i la seva formulació necessita temps per al debat, el contrast i el diàleg. El repte és gran, el risc és alt i el resultat, incert.

El canvi es pot produir per ruptura o transició. La manca d'estructures polítiques per vehicular les opinions dels ciutadans més enllà dels partits de confessió islamista i el risc de radicalismes, aconsellen la transició en lloc de la ruptura, i això és el que impulsa la política dels EUA. La UE s'ha perdut una vegada més i no és capaç ni de formular el que vol defensar ni d'actuar en conseqüència quan la proximitat física del conflicte i la influència de la immigració provinent d'aquests països pot tenir conseqüències determinants per a la pau social dels estats del sud de la UE. El ridícul de la comissària Catherine Ashton resultaria patètic si no fos habitual.

A Egipte, el president Mubàrak, abans de la seva dimissió, ja s'havia desqualificat com a conductor de la transició per la seva acció de promoure bandes armades que ataquen els manifestants amb l'objectiu de desfer la revolta popular... És l'exèrcit, per exclusió, l'estructura política més neutra per conduir aquest canvi, i és cert que en el cas d'Egipte la influència dels EUA sobre aquest cos és important. Pot ser l'exèrcit el vehicle del canvi en tant que el protagonisme del poble és imparable i és improbable que els militars puguin ja segrestar l'ànsia de llibertat de joves i menys joves. El problema és doncs, tant per als tunisians com per als egipcis, trobar un règim que condueixi la revolta cap a la democràcia, redacti una constitució que el poble accepti i emmarqui el naixement d'un règim en llibertat compatible amb una presència de l'islam, que és més que una simple creença religiosa: és de fet una referència social i legal que regula necessàriament el marc polític. Malgrat que hi ha precedents vàlids com ara Turquia i Malàisia, la probabilitat de fracàs i d'inestabilitat és alta. L'exemple del Pakistan n'és la prova, però no hi ha alternativa perquè no hi ha camí de retorn.

Per a Occident es tracta de contribuir a fer possible aquesta transició que probablement passa per una substitució dels líders actuals per mantenir l'autoritat necessària i no ser desbordats pels esdeveniments. Per tant, la política d'Occident hauria de passar d'expressar una opinió a favor dels que es revolten al suport actiu però formalment respectuós de la transició que faci el canvi polític. No fer-ho contribuirà a augmentar la inestabilitat a la zona i a incrementar el desprestigi d'Occident, que serà acusat de postular idees genèriques que no vol o no pot transformar en accions específiques.

Després de la guerra de l'Iraq, seria l'hora que Occident recuperés una política col·laborativa i no antagònica donant suport a l'evolució democràtica d'aquests països, que si tingués èxit, encara que fos parcial, podria suposar un canvi estratègic de la política de la zona perquè eliminaria part del conflicte que ha suposat en l'últim mig segle la relació del món islàmic amb Occident. Amb aquest nou entorn polític també la pau amb Israel esdevindria menys complexa i més factible. És una raó de pes a favor d'aquest canvi que Occident no ha generat però del qual es pot beneficiar si sap contribuir-hi.

Si no som conseqüents amb les idees que defensem malgrat els riscos que això suposa, no serem dignes de la confiança dels que no són ara els nostres amics però poden esdevenir els nostres enemics.