I ens van fer creure que negociaven...

A Madrid estan acostumats a batallar amb els problemes i greuges que, de forma continuada, els arriben de tot el territori. Ser la capital de l'Estat i tenir la clau de la caixa comporta que tothom s'hi acosti a pidolar en alguns casos, en altres exigir o, també, a reclamar. Aquesta realitat els fa ser gats vells; quan un ajuntament hi va a presentar una demanda, ells ja tenen estudiat tot el plantejament, les diferents opcions i la solució final més favorable als seus interessos.

Amb el pas de l'AVE per Vilafranca, des de Madrid tot despistant ens van fer creure que volien fer passar el tren d'alta velocitat per Olèrdola o, com a opció secundària, pel Molí d'en Rovira, i que l'opció que no desitjaven en cap cas era la de fer-lo passar pel centre de Vilafranca. Ens van fer creure que negociàvem per buscar un traçat que no malmetés el Penedès i perquè no s'hi fes una altra barrera. Ens ho van fer creure, a fe de Déu. El cas és que un dia, per casualitat va caure –ens va caure– a les mans una capsa força gran, amb el títol Planeamiento del Área Metropolitana de Barcelona. Plan de Infraestructuras Generales. Hi havia la memòria redactada i els plànols dibuixats de la via del tren d'alta velocitat redactats l'any 1971 (quan encara vivia Franco!). En aquesta capsa també hi havia els estudis i projeccions de necessitats previstes per al 2010.

Examinant el seu contingut, la sorpresa va ser que el 1971 ja feien passar la via del tren d'alta velocitat pel centre de Vilafranca, que preveien la base de muntatge on és ara i que també preveien el tren orbital i la línia de mercaderies que pretenen fer ara.

Repeteixo: ens van fer creure que negociàvem.

Dit això, i veient que els d'Adif la saben molt llarga, el que no podem fer com a ciutat és mostrar-nos dividits davant del problema que ens han creat, perquè precisament aquesta divisió és la nostra debilitat davant d'un ens molt poderós que, bregats en mil negociacions, sempre juga amb totes les cartes marcades, i quan Vilafranca fa el primer plantejament ells ja tenen totes les variants estudiades. I sempre optaran per la que els sigui més beneficiosa per a ells, i no necessàriament per a la ciutat. Si ens veuen dèbils jugaran amb nosaltres tant de temps com calgui. L'Adif no té cap sensibilitat cap als problemes dels ciutadans; cal tenir clar que ells procuren fer obra civil al menor cost possible. Tota la resta és comèdia i escenificació. En vista d'aquesta constatació, hem de concloure que l'Adif no necessita advocats que des de Vilafranca els facin la feina bruta proposant solucions que no són més que pedaços. Ja en té d'advocats, l'Adif. Molts i bons. Vilafranca, en canvi, necessita unitat en la reivindicació del cobriment total de tota la via al seu pas per Vilafranca. Necessitem posar fi al problema i no resoldre'l a mitges. Vilafranca necessita acabar tota la urbanització de la via i la construcció definitiva de l'estació de rodalies, de la mateixa manera que necessita l'estació de regionals a prop de les vies de comunicació ràpides per donar servei al gran Penedès, per comunicar-nos sense colls d'ampolla amb tot el territori. Si volem ser capital, hem de tenir elements que ens facin ser un referent territorial. No es pot ser capital del no res!

La grandesa de la política és saber pactar els temes estratègics i no fer-ne batalla partidista. Les qüestions estructurals han d'estar consensuades i han de formar part d'un projecte comú de ciutat. La talla dels polítics es demostra precisament quan saben aparcar les diferències en aquests temes i no s'aboquen a fer-ne ús per anar en contra de ningú. Els bons polítics això ho saben. Tenim bons polítics, a Vilafranca?