Opinió

LA TRIBUNA

De Tiananmen a Tahrir

L'any 1989 va ser un any de revoltes. D'abril a juny, milers de manifestants es van concentrar a la plaça de Tiananmen, de Beijing, per protestar contra el règim comunista. Va acabar molt malament, amb centenars o milers de morts, segons unes fonts o altres, desenes de milers de ferits i purgues i detencions dels líders d'aquella primavera xinesa. Tot i la censura imposada pel govern xinès, les imatges de la intervenció dels tancs de l'exèrcit van acabar donant la volta al món, però no van frenar la repressió violenta de les protestes. A la tardor, a la porta de Brandenburg, de Berlín, s'hi van concentrar milers d'alemanys de l'Est i de l'Oest hores abans de la caiguda del mur, que dividia la històrica capital, i, a partir d'aquell moment, es van començar a esfondrar tots els règims comunistes dels països de l'Est d'Europa. Quatre mesos a penes van separar els fets de Tiananmen dels de la porta de Brandenburg i, no obstant, els desenllaços van ser del tot oposats.

Els vint-i-un anys transcorreguts des d'aquells esdeveniments no han passat debades. El món s'ha globalitzat, bàsicament gràcies al desenvolupament i la popularització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Les revoltes d'aquestes primeres setmanes del 2011 al Magrib i l'Orient Mitjà, amb Tunis i Egipte d'epicentre, s'expliquen a partir de l'ús que els seus protagonistes han fet del potencial que els oferien Internet i les xarxes virtuals, els ordinadors i els telèfons mòbils. Ara: cap d'aquests canvis ha pogut evitar que encara avui a la Xina el règim comunista continuï pilotant amb mà de ferro la seva política d'obertura controlada; haver-se convertit en el banquer del món occidental li permet impedir que el dissident Liu Xiaobo viatgi a Oslo a recollir el premi Nobel de la Pau o reprimir els independentistes del Tibet.

I és que, si bé és cert que les revolucions tecnològiques porten canvis culturals, també ho és que massa sovint tendim a sacralitzar excessivament les possibilitats de la tecnologia. Les condicions econòmiques, polítiques i socials són tan determinants com sempre ho han estat. Perquè els nous ginys són mers instruments, vehicles pels quals circula la informació, amb els d'avui, d'una manera molt més immediata i eficaç. Entre la porta de Brandenburg, de Berlín, i la plaça Tahrir, del Caire, hi ha un salt tecnològic colossal però una mateixa i indispensable ocupació de la plaça pública, com a expressió física de la xarxa social. Als berlinesos, els va convocar la televisió; als cairotes, Facebook. Tant se val. També els xinesos van ocupar l'avinguda i la plaça de Tiananmen, l'abril del 1989, aprofitant les mostres de dol per la mort del dirigent liberal Hu Yaobang, a qui el primer ministre Deng Xiaobing havia purgat un parell d'anys abans. I no és clar que, avui, una manifestació com aquella, si fos possible, no acabés d'una manera semblant.

Les noves tecnologies i les comunitats virtuals que proliferen amb elles faciliten l'intercanvi d'informació com cap altre sistema de comunicacions no ho havia fet mai, malgrat que tampoc no garanteixen per elles mateixes la llibertat i l'emancipació absolutes, ni individualment ni col·lectivament. Sí que han provocat que hagi minvat la capacitat dels governs per censurar la informació que arriba als seus ciutadans i les seves possibilitats de fer-la córrer i organitzar-se. El president egipci Hosni Mubarak ho va provar desesperadament i no se'n va sortir. El règim iranià ho aconsegueix amb penes i treballs, amb el mateix poc èxit amb què ho fa el govern de la Xina. És aquest un canvi fonamental i decisiu. Les noves tecnologies han depassat els mitjans de comunicació tradicionals i han trasbalsat les relacions socials i polítiques. La transformació és irreversible perquè vol dir que el missatge pot ser més important que el medi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.