Els germans dels ministres i consellers

Què pot ser el fill d'un president dels EUA? S'ho preguntava el fill Bush quan el seu pare era president. Un endollat de l'administració? Un bohemi sense ofici ni benefici? Per evitar que el miressin amb lupa i per estalviar-se ser perseguit pels focus de la popularitat del pare, es va dir: “El més fàcil és ser com ell”. Això ho va respondre quan va arribar a ser el 43è president dels EUA. Ho explico, salvant totes les diferències, arran del nomenament d'Oriol Puig com a director del Servei Meteorològic de Catalunya. Puig és un físic especialitzat en física de l'aire i màster en contaminació atmosfèrica que ja havia ocupat el càrrec del 2002 al 2004. Arran d'aquest nomenament, ha tornat el vell i recurrent debat de les coincidències familiars en els alts càrrecs pel fet que és germà de l'actual conseller d'Interior i membre destacat de CDC, Felip Puig.

L'actual governador del Banc d'Espanya, Miguel Ángel Fernández Ordóñez, es lamentava que el seu germà Francisco (A. C. S.) hagués estat anys i panys ministre amb la UCD i també amb el PSOE: “M'ha impedit que ho pogués ser jo”, se li va escapar tot rient-se simpàticament de la seva família, i en to irònic va afegir-hi que estaria mal vist que dos germans compartissin el banc blau reservat als ministres.

Ni els germans Puig, ni els Nadal, ni el pare i fill Pujol, ni els germans Maragall, ni els Carod, ni tants altres han compartit consell executiu. Però han coincidit en l'esfera governamental. Aquest fet no hauria de comportar cap inconvenient sempre que es valorés germans i parents per la seva feina. Tampoc aquest fet hauria d'incomodar les persones que treballen a l'equip del germà beneficiat. Dissortadament, la història política ha donat exemples d'abusos dels quals cal fugir, i penso en els germans Guerra. Episodis lamentables dels quals el màxim afectat va ser-ne el llavors vicepresident, que va perdre el càrrec i el prestigi i es va enemistar amb la família. Més lamentable va ser el d'aquell alcalde d'un poble valencià que tenia contractades dues secretàries: al matí, la seva dona, i a la tarda, l'amiga. Tot plegat aixeca debat inútil. Perquè el que cal valorar és la feina feta.