Articles

UT/UDA

Santamaria

T'has quedat a mig camí, Santi Santamaria, i vés a saber quantes polèmiques i disputes encara podies haver aportat. En els darrers anys, la veritat és que no et rendies mai; que si el Ferran Adrià feia servir productes químics, que si t'estimaven més a Madrid que no pas a la terra que tu estimaves, que si això teu era una secta que no cobrava copyright, a diferència d'altres sectes culinàries... Sempre ens tenies distret, amb la teva franquesa torrencial.


Has anat allà on no calen ni fogons ni estómacs, i què hi farem, ens has deixat sols davant del teu rival, en un moment en què podies haver recuperat el peixet que li vas cedir. La vida és així de tirànica; et porta al cim i et fa el primer dels xefs amb estrelles, després et fa estrellar, i quan sembla que torna a despuntar l'astre, la vida t'abandona. A causa d'una indisposició, que sembla una mala jugada però que, pensant-ho bé, és com sempre haurien de morir els bons cuiners experimentals.


Quan jo era un nano, els maîtres estaven condemnats a la rebotiga, al rebost i a la cuina, i els únics protagonistes del restaurant eren els que seien a l'altra banda, els senyors. Fa uns anys es va invertir l'equació, fins al punt que avui els clients fan l'aspecte de figurants secundaris en l'espectacle. En bona part, aquesta inversió es deu a la teva feina pionera, i t'hem d'agrair el canvi. Perquè en el fons, el mestre ha de ser el que produeix, no pas el que consumeix. Gràcies per recordar-nos que sense esforç, talent i creació, no hi ha estrelles.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.