Napoleon

Charles Dickens descriu un personatge en aquests termes: “L'home només tenia un ull i és sabut que el prejudici popular va a favor de tenir-ne dos”. La percepció del nostre aspecte ve condicionada per múltiples prejudicis. No hi podem fer res. Els peluts, per exemple, hem quedat fora de combat. Som una anomalia en una societat que ja no vol sentir parlar de pèls i arrugues. La cirurgia plàstica és l'instrument d'una gramàtica normativa que imposa les seves regles si un vol semblar una cosa diferent del que sembla. La paranoia per la imatge desitjada pot tenir conseqüències tràgiques. El mes passat una tal Sexy Cora, una actriu porno de 23 anys, va morir a Hamburg mentre l'operaven per augmentar-li el pit. Era la sisena operació d'aquest tipus que es feia. I on no arriba la cirurgia, almenys sobre el paper, hi arriba el photoshop. Els retocs a la publicitat són una epidèmia contra la qual lluita la diputada francesa Valerie Boyer, que fa campanya perquè sigui obligatori fer constar si una imatge ha estat retocada. Un pot pensar que tot això són símptomes dels temps que vivim, però la cosa ve de lluny. Ho demostra subtilment una excel·lent exposició a l'arxiu fotogràfic de Barcelona: Els Napoleon. Un estudi fotogràfic. S'hi recrea l'ambient de l'estudi que Antoni Fernández va obrir a la Rambla el 1850. Amb aquest pseudònim tan glamurós a l'època, els Napoleon van esdevenir una nissaga de fotògrafs que han preservat la fesomia dels grans personatges de la segona meitat del dinou i principis del vint. La reputació els venia dels seus retocadors que, com algú va dir, podien convertir la Patum de Berga en la Venus de Milo. Les senyoretes de l'alta societat barcelonina fin de siècle sortien retratades d'aquell estudi amb unes cintures prodigiosament minúscules. La gent s'apilonava a l'aparador dels Napoleon per veure aquelles meravelles de la bellesa... i del retoc. Jo encara penso que la millor cosmètica –el que millor escau a un rostre humà– és la felicitat.