Sempre guanya santa Rita
El claustre de la catedral de Barcelona no té la senzillesa del de Girona, la proporcionada elegància del de Tarragona i encara menys la transparència del claustre de la Seu Vella de Lleida, que prescindeix d'un pany de paret per convertir-se en miranda airosa, genial, sobre la ciutat. No, el de Barcelona és estret de pit, un clos de pedra humida i aire enxubat poc amant de la llum del sol. Però és el més viu. És al rovell de l'ou de la ciutat vella, tan al mig del pas, que hi entres quasi sense adonar-te'n. Quan passo pel carrer del Bisbe, m'esquitllo un moment al claustre per la Porta de Sant Eulàlia, sobretot si és el matí d'un dia de cada dia.
Escoles, oques i turistes. Aquest és el paisatge habitual. Escoles que ensenyen a estimar Barcelona trepitjant-ne els llocs emblemàtics. Sempre hi ha mestres que expliquen per què hi ha tretze oques al claustre, qui era santa Eulàlia, què és l'ou com balla, en quina clau de volta sant Jordi escomet el drac... El turistes, que entren al claustre de franc, com tothom, es pensen que la gegantina santa Elena de bronze forma part del paisatge claustral, no saben que reposa a terra transitòriament perquè el seu lloc és damunt del cimbori, al cim d'una agulla que, tot i ser postissa –del començament del segle XX– remata l'edifici amb esveltesa.
A més a més de les oques, dels turistes, de les escoles, de l'ectoplasma rovellat de santa Elena i dels passavolants com jo, hi ha sempre unes quantes figures immòbils, arrapades a les reixes de les capelles laterals. Són persones que resen amb un posat de compunció i, probablement, amb una gran ardència interior. Cada ombra que es retalla contra la reixes crida en silenci, suplica, implora, ofrena, jura prometences. N'hi ha que dipositen tota la desesperada esperança en la petita flama de les llànties votives.
Al claustre de la catedral de Barcelona abunden les llànties ofertes a sant Judes Tadeu, a les ànimes del purgatori, al Crist de Lepant i a la Mare de Déu Lurdes. Però sempre guanya santa Rita, i encara més ara, en temps de crisi. Deu ser veritat que és la patrona dels impossibles.