Autoestima i fatxenderia

L'autoestima és la capacitat humana de valorar-se correctament. El fatxenda és el que aparenta riquesa i es dóna importància amb la seva actitud i les seves paraules. Són dos conceptes que no són econòmics, però que són aplicables a l'economia i a la mentalitat catalana actual.

Els catalans tenim alts i baixos a l'hora de valorar-nos. En pocs anys podem passar de manifestar que som els millors –fatxenderia–, a creure que estem a punt de desaparèixer com a comunitat econòmica, social, lingüística o política. Històricament, hem rebut tantes patacades que aquesta manca d'equilibri es pot entendre.

Econòmicament, Catalunya –vist des de dins i des de fora– és un país força singular. Va perdre el poder polític el 1714 i, des d'aleshores, es va posar a treballar perquè no tenia cap més alternativa. Només Catalunya va fer la revolució industrial a la primera meitat del segle XIX en el sud del continent europeu. I ho va fer sense recursos naturals. El País Basc, que disposava de mineral de ferro i del carbó asturià a la cantonada, no la va fer fins al cap de cinquanta anys. Podem estar orgullosos dels nostres avantpassats, que es van escampar per tot el món en un avanç de la globalització. El 1876, Artur Cuyàs va publicar a Nova York una poesia que és un exemple d'autoestima: “Catalans, nostre és el món / puix sense lluita ni guerra / no hi ha cap poble a la terra /on els catalans no hi són”.

El segle XX és el de dues guerres mundials, una de civil i dues llargues dictadures. L'objectiu podia ser sobreviure i ho vam aconseguir sobradament. Amb la democràcia i l'entrada de l'Estat espanyol a la que ha esdevingut la Unió Europea es va ensorrar tota la nostra indústria tradicional. Però l'impuls del turisme –inexistent abans del 1950– i la diversificació industrial accelerada han fet que Catalunya no tan sols hagi recuperat la capacitat emprenedora, sinó que la renda per càpita dels catalans hagi superat lleugerament la mitjana europea quan hi estava molt per sota al final de la dictadura franquista.

Catalunya no navega a favor del corrent, sinó que ho fa en contra; el centralisme de l'Estat espanyol ens ha fet molt de mal. S'ha manifestat amb l'enorme dèficit fiscal que patim des de fa més d'un segle, una xarxa d'infraestructures creada més per interessos polítics que pels econòmics i la quasi total absència de catalans en el govern espanyol. Als problemes de fora, hi hem d'afegir els de dins, en forma d'una societat i unes empreses sobre les quals els catalans exercim poc poder, i d'una burgesia que no sempre ha estat a l'altura.

Ben lluny de la fatxenderia, el balanç econòmic de Catalunya és positiu. Agrairíem, és clar, que des de fora no ens frenin i que no ho fem des de dins, per veure quina és la nostra capacitat. És veritat que Catalunya i l'Estat espanyol estan immersos en una crisi econòmica de què la majoria de països europeus ja surten. Però encara podem fer un balanç positiu i esperar un bon futur, tot i que no un bon any 2011. Ens cal més autoestima que mai.