Jo també recordo el 23-F

Just en el moment en què el tinent coronel Tejero i el seu seguici van irrompre a l'hemicicle del Congrés dels Diputats, qui això signa conduïa un Citroën Dyane per l'autopista de Barajas en direcció a Madrid. Puc donar-ne fe perquè escoltava una emissora de ràdio que retransmetia en directe la sessió d'investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a nou president del govern, i, de sobte, el locutor va dir que uns individus “disfressats de guàrdies civils” acabaven d'entrar armats al recinte. Després de comentar amb els companys que viatjaven amb mi que allò era una cosa molt estranya, vam continuar en la sintonia de l'emissora en qüestió –recordo que era la SER– fins a arribar a Madrid, on tot semblava d'allò més normal: els embussos de trànsit de sempre, les botigues i les cafeteries atapeïdes de clients i els autobusos funcionant com si res insòlit estigués succeint. Quan vaig entrar al bar de sempre, els habituals bevien cervesa però, compte, tenien les orelles enganxades als altaveus del local, perquè allí també s'escoltava la retransmissió dels fets, a través de RNE. No se'ls veia espantats, però sí un pèl inquiets. Havia quedat clar que els assaltants eren guàrdies civils autèntics, i no individus amb disfresses. El cert és que només sabíem allò que relatava el radiofonista atrapat a l'hemicicle, i el que podíem deduir per l'enrenou, els crits i la remor de fons. Això no obstant, no em vaig preocupar gaire, tal vegada per la calma que hi havia arreu, i també perquè suposava que aquell escamot colpista no se'n sortiria. Aleshores vaig dir en veu alta: “Mentre Radio Nacional no ens engalti el Cara al sol, podem seguir bevent, fumant i xerrant de futbol sense passar angúnia”. I és que els militars que havien “envaït” l'emissora estatal van obligar-la a emetre música marcial, i la primera que van trobar els tècnics va ser una marxa que ni tan sols era espanyola: era l'Stars and Stripes Forever nord-americana!