El cultivador d'alvocats

En una feixa de terra a Alhaurín de la Torre, a la costa malaguenya, un home de faccions rudes i edat ranejant la vuitantena cultiva amb mà ferma uns alvocaters, dels quals en recull una bona quantitat de sucosos alvocats per a consum de familiars i amics, alternant-ho amb l'exercici de la pintura paisatgística, una producció de quadres que ven a dos mil quatre-cents euros la tela. En la seva biografia, l'esperpèntica imatge d'ara fa trenta anys, quan aquell home exercia de tinent coronel de la Guàrdia Civil i, pistola en mà, ocupava la tribuna del Congrés de Diputats.

Antonio Tejero, expulsat de la Benemèrita i en llibertat condicional del compliment d'una condemna que finirà a les darreries del proper any, viu una jubilació d'or, sense renunciar als seus principis ideològics però segur que aquests no tenen espai en l'espectre polític actual, al qual renuncià quan fracassà en la moguda electoral de l'octubre del 1982, quan formà un partit, Solidaridad Española, que amb el lema Entre con Tejero al Parlamento només aconseguí 28.451 vots al conjunt de l'Estat. És lluny, en el temps i en el concepte, el 23-F i les coordenades que feren possible un intent de cop d'estat involucionista, tot i que els números rodons –ara, trenta anys– són bons per recordar uns fets i les implicacions polítiques que comportaren, al mateix temps que reafirmar les moltes incògnites que encara queden en la seqüència de la conspiració.

A trenta anys vista, hi ha moltes evidències però també molts punts obscurs, des del convenciment que confluïren dos projectes colpistes en una sola realització, un més matusser, encapçalat per Tejero i Milans, i l'altre més profund i sofisticat, personalitzat en Armada i la difusa figura de l'Elefante Blanco. Un entramat de conspiradors, filocolpistes, franquistes irreductibles i aspirants al no res, fins demòcrates reciclats, crearen una ombra prou allargada per planar des d'alguns partits parlamentaris fins a la institució monàrquica. En mitja dotzena d'hores es jugaren diverses partides en taules separades, de tal manera que tot fou prou confús com per poder-ne treure l'entrellat definitiu quan, segur, es convingueren els silencis suficients per trencar la successió de fets. De tot allò sempre en quedaran preguntes per respondre i intuïcions mai comprovables, tot i que Javier Cercas n'ha fet una magnífica aproximació a Anatomia d'un instant, un relat on la ficció es demostra extremadament real.

D'aquella jornada d'extremada gravetat, no sé si s'ha fet prou reconeixement dels elements fonamentals que mantingueren el sentiment democràtic i apostaren fort contra l'involucionisme. El primer, els mitjans de comunicació, fonamentals per mostrar la cara més antidemocràtica de l'intent de cop i les imatges més esperpèntiques que l'acompanyaven, al mateix temps que podien conscienciar i mobilitzar la societat civil. El segon, les institucions mitjanes i de base, d'autonòmiques a municipals, que tancaren files a favor de l'ordre establert i mantingueren incontaminats els poders més propers a la ciutadania. I malgrat la partida es disputava en territoris superiors, aviat es féu evident que les bases polititzades no acceptarien una conxorxa, que també s'hauria d'enfrontar a sectors democràtics del mateix exèrcit. El pas de les hores anà posant les coses a lloc i el cop d'estat acabà per fer-se inviable.

Amb tot, les autonomies històriques pagaren els plats trencats i s'imposaren les rebaixes que tranquil·litzaven alguns sectors de tèbia vocació democràtica. Però, per sobre de tot, Antonio Tejero féu un gran servei a la consolidació democràtica, quan la seva figura, reproduïda arreu, amb tricorni al cap i pistola a la mà, fou tan noucentista que desqualificà qualsevol possible cop d'estat bananer en el futur de les Espanyes i, d'altra banda, aquesta mateixa figura i la necessitat de rentar la imatge de les forces armades ajudà, i molt, a la transformació de l'esquema militar del moment, de tal manera que activà la reconversió de l'exèrcit franquista en una institució moderna d'acord amb la realitat d'un Estat constitucional.

Diuen que l'ancià cultivador d'alvocats, sota el sol del sud peninsular, lamenta que ningú no li consulti res i ni tan sols es recordi el seu acte com d'una proesa. Però hi ha qui compra els seus quadres a dos mil quatre-cents euros i ell, a hores perdudes, ha començat a escriure les memòries.