Àrabs

Els països del nord d'Àfrica viuen una gran convulsió, i no estic segur que l'onada es quedi aquí. Hi ha diverses raons que expliquen aquest descontentament que escombra dictadors que semblaven eterns per les seves bones relacions amb Occident, el mateix Occident que ara calla o fa advertiments retòrics, temorenc pels seus contractes petroliers.

El descontentament té diverses raons, però la més evident és que les condicions de vida han empitjorat. Com passa a molts països occidentals, sí; però quan ja ets pobre, un augment del preu del pa, per posar-hi un exemple, et porta cap a la misèria i la desesperació. El pitjor, però, no és això. Quan vius una crisi sempre penses que no durarà i que les coses milloraran. Però als països africans aquesta esperança no existeix. Les coses van malament i no s'albira cap millora, ni ara ni d'aquí vint anys. És això el que ha portat desenes de milers de joves a rebel·lar-se. I què volen? Volen una feina digna, formar una família, tenir fills i portar-los a una bona escola. Volen fer vacances i disfrutar de la vida. Volen que els preguntin la seva opinió. Volen democràcia i llibertat. Per això surten al carrer a pit descobert.

I per això els radicals callen. És un moviment que no entenen perquè és laic i materialista. Però estan organitzats i saben que si juguen bé les cartes hi tenen molt a guanyar.

Mentrestant, la revolta beu sang innocent. Dimecres al matí, el meu fill gran em va comentar, escandalitzat, que a Líbia hi havia centenars de morts. És que Europa no farà res?, va voler saber. No vaig saber què respondre.