Si jo fos una empipada

Al meu poble es podrien arribar a presentar una quinzena de candidatures a les properes eleccions municipals. Per tant, ja tremolo com a periodista pel reguitzell de tòpics, obvietats i bestieses que hauré d'escoltar per força aquests dies perquè no tindré cap excusa per fer-me la longuis. Vet aquí que als partits normals i corrents, aquells que estan homologats arreu del país i que són una miqueta inodors, incolors i insípids, i al partit estrambòtic que va aconseguir entrar al consistori el 2007 i que per aquest motiu va fer famós el meu poble a la premsa d'extramurs, s'hi afegiran ara els formats per persones que estan permanentment empipades amb l'Ajuntament, el país, el continent, el món i l'univers. Sempre n'hi ha hagut alguna, d'aquestes candidatures d'emprenyats, al meu poble, però en el moment que escric l'article n'hi ha dues que s'estan gestant encara que, és clar, ningú no pot assegurar que al 22 de maig en puguin ser cinc o cinquanta les que concorrin a les urnes, o fins i tot cap, que en un poble tan iconoclasta com el meu no seria estrany que tots acabessin barallats amb tots i empipats amb ells mateixos, i aquestes llistes es desfessin com ho fa el sucre quan el tires al cafè bullent. Les candidatures d'independents del meu poble acostumen a estar encapçalades, o a ser mogudes des de l'ombra, per persones que han tingut una topada amb l'Ajuntament, cosa que li ha passat a tothom, vaja, que a mi cada vegada que la guàrdia urbana em posa una multa el que em ve més de gust és escanyar l'alcalde i disparar al regidor del ram i no pas muntar un partit polític. Però bé, hi ha persones que van més enllà i envalentides pel propi disgust creuen que només elles podran aportar aire fresc en una administració que creuen corrupta i endogàmica fins al moll de l'os, i en la qual, a més a més, el nepotisme és el pa de cada dia i només en pots treure suc si hi tens una bona mamella.

Segurament que d'aquests ingredients n'hi ha a petites dosis, a l'Ajuntament. Per tant, no serà pas aquesta cronista sentida la que el defensi. Però, saben?, em faig gran i hi ha dies que em costa viure en un poble on hi ha milers de persones que pensen que elles sí que serien uns bons alcaldes (i uns bons periodistes, sigui dit de passada) i que tindrien solucions per a tot. I jo no sé si aquest és el camí adequat per mirar de canviar i fer més transparent una administració que s'ha sofisticat molt amb el pas dels anys i de la qual no en pots treure l'entrellat si no hi estàs ficat ben endins i tens un cert nivell de formació. I si no et falta un bull. Per tant, més que fundar partits a mansalva si jo fos una empipada apostaria per una bona conxorxa, la qual passaria primer per l'afiliació massiva dels enfadats als partits normals i corrents i des de dintre anar impulsant els canvis i les revolucions que creguéssim necessaris per aconseguir una administració i un poble millors. És que cal aprendre a girar full i a deixar els ressentiments personals a la vora del camí, de veritat, que els enrocaments et donen mala vida i després tu la dónes als altres. Només així estalviarem als altres els discursos simplistes i les banalitats discursives i, de passada, les vergonyes alienes. Que si l'Ajuntament no et va deixar tapar la galeria els altres no en tenim cap culpa, home. Que al poble ens coneixem tots.