23-F: memòria d'un “assumpte intern”

Avui fa trenta anys i dos dies de l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981, que va marcar un punt d'inflexió en la transició democràtica de l'estat espanyol. Des d'aquell esdeveniment, s'ha vessat una veritable riuada de tinta i s'ha pronunciat una autèntica i metafòrica muntanya de paraules intentant explicar i analitzar aquells fets, però encara resten moltes incògnites per resoldre i molts misteris dignes de conservar a la memòria. Un dels més fascinants és l'actitud i la participació dels Estats Units en aquella conxorxa contra la legalitat democràtica. Quan els representants parlamentaris encara estaven segrestats pels colpistes, el secretari d'Estat nord-americà, Alexander Haig, va afirmar que la situació era “un assumpte intern” de l'estat espanyol. Una qualificació ben estranya, perquè en el context del 1981, amb una Europa encara immersa a la Guerra Freda, el que pogués passar a l'estat espanyol era tan o més important que el que pugui passar ara mateix als països àrabs sacsejats per les revoltes populars.

Mai no s'ha aclarit el significat del comentari de qui aleshores era el responsable de la política exterior de la superpotència. ¿Fredor diplomàtica calculada, indiferència davant d'una situació en un país perifèric, admissió d'un desconeixement semblant al que ha agafat per sorpresa Washington amb els esdeveniments iniciats a Tunísia i Egipte i que s'estenen ara pel món àrab des del Marroc fins al Iemen? Hi ha evidències circumstancials que indiquen que Washington tenia alguna idea del que passaria a Madrid el 23-F del 1981, com ara el fet que els EUA posessin aquell dia en estat d'alerta totes les seves instal·lacions militars en territori espanyol, però no hi ha res que provi que el govern nord-americà conegués la conxorxa contra la democràcia a espanyola o hi donés suport.

Una hipòtesi plausible és que Washington (aleshores sota la presidència de Ronald Reagan) intentés el mateix que l'administració Obama ha provat de fer recentment amb la seva tèbia reacció inicial a les revoltes àrabs: guanyar temps, veure qui es feia seu el control de la situació i provar de mantenir la seva influència. Sortosament, fa trenta anys i dos dies, la democràcia espanyola va sobreviure a l'intent d'interrompre-la sense tenir en compte els designis o els càlculs de la gran potència.