23-F i 23 sss
No acabo d'entendre l'obsessió morbosa que hi ha a Madrid per recordar i celebrar l'aniversari del 23-F, com hi van tornar la setmana passada que se'n complien 30 anys. Tants actes, dinars i trobades (i despeses) serveixen almenys per recordar que encara no se sap la veritat sobre aquells fets, i només amb comptagotes segueixen apareixent documents i noves revelacions sobre el cop, en aquesta ocasió sobre el paper de l'ambaixada nord-americana. Als Estats Units, precisament, quasi tots els documents reservats de les agències d'intel·ligència, o del Pentàgon, queden oberts a la consulta passats 25 anys. Els de la Casa Blanca, abans. A Espanya ni se sap quan aquesta classe d'informació passarà a ser pública ni, en realitat, si existeix. Mentrestant l'esborrany de la llei de transparència, promesa reiteradament per Rodríguez Zapatero, es va esgrogueint dins un calaix de la Moncloa. Des de l'oposició molts polítics diuen que seran transparents, però es tornen opacs en accedir al poder, com ho fan els vidres d'algunes ulleres. Una pena. Però, tornant al 23-F, els entesos diuen que no en traurem mai l'entrellat. Deuen tenir raó. Qui era l'autoritat “militar por supuesto” que ho encapçalava tot? Ni això sabem. Llàstima que en aquella època no treballàvem amb ordinadors perquè ara podríem demanar al Sr. Julian Assange que ens ho aclarís.
