L'home perfecte

D'un temps ençà parlo sovint d'una cosa que no existeix: la conciliació laboral i familiar. Potser m'equivoco d'estratègia, però crec que és millor dir en veu alta que es tracta d'un gran repte social pendent que no pas assumir que és un problema d'estar per casa, dels que s'aborden tapant forats i sense fer soroll. Si fem veure que els intents de casar la feina i la vida són draps bruts que s'han de rentar del rebedor cap endins, les empreses continuaran sense oferir autèntiques mesures de conciliació i els polítics no donaran cap prioritat a qüestions suposadament menors com les baixes de maternitat i de paternitat.

Des que he convertit la inexistent conciliació en un cavall de batalla, topo de tant en tant amb una mena d'home que té la virtut de fer-me sortir de polleguera. És un home que comparteix (o això diu) les tasques domèstiques i de criança al 50 per cent, com a mínim. Fa tant o més que la seva parella, i jo que me n'alegro. Però a part d'arremangar-se, posar rentadores i acompanyar els nens al pediatre, porta una bena als ulls. Està convençut que tot va com una seda, que ja fa temps que hem assolit la igualtat i que les dones ens queixem per vici. Recorda cada dues frases que ell és un pare i company perfecte, espera rebre ovacions perquè fa el que haurien de fer tots i s'ofèn de mala manera si mai a algú se li acut comentar que en ple segle XXI les dones encara ho tenen refotudament més fotut que els homes a l'hora de combinar sense gaires renúncies la casa, la jornada laboral i les criatures. Les estadístiques poden dir missa, que ell només coneix la seva veritat. I com que la seva és una implicació màxima, o això ens fa creure, té clar que ja no cal reivindicar res en clau de gènere. En contra de tots els estudis fets i per fer, aquest home-com-cal afirma amb convicció que els humans mascles ho tenen tan cardat com les femelles per conciliar la feina i la vida. És curiós: sembla que reclami el seu dret a estar igualment discriminat.

Maria Mercè Marçal agraïa a l'atzar haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida, sabent que la vida és més plana per als homes rics de nacions alliberades. Potser perquè no sóc poeta, voldria creure que la meva filla i les filles dels meus fills trobaran un camí sense tanta pujada. Voldria creure que d'aquí a dues generacions ja no tindrà sentit ser feminista, perquè serà una lluita guanyada. Però les lluites no es guanyen mirant cap a una altra banda i penjant-nos medalles abans d'hora. Per desgràcia, la fam al món és encara una realitat. Per molt que tu, jo i l'home perfecte tinguem sempre un plat a taula.