Xina no és un exemple

La civilització xinesa anterior al segle XV havia estat molt activa, tècnicament pròspera, creadora de molts dels invents de l'antiguitat com són el rellotge, la brúixola, etc. Alhora, la caracteritzava la curiositat per conèixer el món que l'envoltava. Però els seus ciutadans viatjaven sense cap intenció agressiva, ni tan sols colonitzadora. Tractaven els altres segons les normes de Confuci, que demana respecte per a tots els éssers, 1.500 anys abans de Jesucrist. Però des de la fi del segle XV i començament del XVI, els xinesos cremen els seus vaixells, es parapeten darrere de les muralles, i els envaeixen uns aires de superioritat, potser de resultes de tot el que havien vist en els seus viatges. Muralles que tenien no sols la funció de defensar els seus habitants sinó de guardar-los de les mirades dels estrangers, que detestaven. Els mandarins, ja des de molts anys abans, havien predicat una moral i uns deures que el poble xinès va seguir sense cap mena de resistència. “Cap element heterogeni que influeixi en el treball secular, que es va realitzant de manera lenta i uniforme, sense agitació”, és la norma de mandarinat.

Però dins la immensa casa xinesa, els resultats de tant d'equilibri, de tanta feudalitat rància, van passar factura i els últims cinc-cents anys van significar un gran retard alhora que sofrien diverses invasions, i també ocupacions, per part dels anglesos, entre d'altres. El fet és que el gran imperi xinès es va convertir durant aquests segles en un dels pobles més pobres de la terra. En el seu tancament amb vista al món estranger, fins i tot els va passar per alt la Revolució Industrial.

Amb tot, hi va haver un moment en què les doctrines comunistes sobre l'explotació de l'home per l'home van travessar les seves muralles i van sensibilitzar alguns activistes, que hi van veure un camí per treure's la son i la fam de darrere les orelles. Els nous mandarins rojos van organitzar un estat dictatorial, que no va animar precisament la producció ni la renda per capita.

Trenta anys després, Deng Xiaoping, home considerat un geni al món sencer, va saber encarrilar el país. Va convèncer el Partit Comunista que no calia fer invents, que només calia veure el que passava a Occident i fer el mateix. Capitalisme, per tant, però seguint alhora amb la dictadura del proletariat. Xina comptava, i compta, amb una de les matèries primeres més necessàries per a la producció capitalista: la mà d'obra. En el seu cas, pràcticament a cost zero. Refusen la seva pauta mil·lenària i, en trenta anys, es reconverteixen en els abanderats de les dinàmiques culturals i tècniques del capitalisme, tot adaptant-se al mètode de producció i de vida dels que havien estat els seus menyspreats estrangers.

Els xinesos desafien el món capitalista, bé que amb les seves pròpies regles. La principal, la competència. Els economistes americans ho troben suggeridor. Que ells fabriquin, que siguin la fàbrica del món, nosaltres jugarem a cromos amb garanties bancàries. “Craso error”. Darrere d'aquesta decisió, la fal·làcia dels intangibles, les enginyeries comptables i la trampa i, finalment, la crisi del 2008. Mentre la Xina del 2008 duplica i triplica la seva potencialitat via l'economia productiva, amb mercats mundials, amb unes plusvàlues que la converteixen alhora en el primer banquer del món.

De què ens podem queixar, els occidentals? Penso que, principalment, del fet que l'evolució de l'economia xinesa no comporta per al món, en general –evidentment, al seu país sí, en part– cap dels progressos socials humanistes que la Revolució Industrial europea va comportar com a contrapunt a l'esclat capitalista. Quina és l'aportació xinesa a la igualtat, fraternitat i llibertat que d'una manera o d'una altra han estat el contrapunt del desenvolupament capitalista occidental? Penso que la seva gran aportació és només comprovar una vegada més que la força mobilitzadora del capitalisme es única, especialment quan no té fronteres ni controls que limitin el seu instint primari de cobdícia.

Occident es veu avui acorralat contra les cordes, amb els únics recursos d'augmentar la seva competència, desmuntant els avenços socials que els xinesos no han establert mai a fi de continuar guanyant mercat.

Trenta anys han estat suficients per transmutar les mil·lenàries tradicions, principis, creences i teories espiritualistes dels orientals. Per això ha calgut també que Occident participés en el joc, aquesta vegada com a perdedor, però impulsat pel mateix principi que han fet guanyadors als xinesos. El guany per sobre de tota altra consideració, confuciana, cristiana, democràtica.

La instauració del capitalisme a Europa ens va portar molts problemes socials i molts sofriments humans, però al seu costat creixien els impulsos de la revolució. Fraternitat, igualtat i llibertat, el desenvolupament de la democràcia, i concretament de la social democràcia. Quan aquest món trasbalsat es comença a encarrilar i es comencen a trobar, després de la segona guerra mundial, camins de diàleg menys violents, el capitalisme xinès ens torna en part allà on va començar la lluita del lliure mercat. Rellegir Gorki ens recorda Xina, els treballadors sortint de la fàbrica, exhausts, arrossegant-se per jeure tres o quatre hores en un llit gelat, abans de tornar-hi. No hi havia cap necessitat de continuar prosperant amb els mateixos mètodes primitius de l'esclavatge. No calia fer-ho amb l'avantatge de l'explotació dels humans. No voldria semblar un vell esquerranós catastrofista. Crec que en aquest món sempre hi ha correctius, però un es pregunta qui defensa avui els drets humans. Considerar que treballar catorze hores és un progrés, vaja quin objectiu de vida…