Revolucions

L'home que va liderar la gran revolució del segle XX, Vladimir Lenin, ho tenia molt clar: “Hi ha dècades durant les quals no passa res, i hi ha setmanes durant les quals passen dècades”. Aquesta és la impressió que fa aquesta ventada que sembla recórrer el món àrab: Tunísia, Egipte, Líbia, qui sap si aviat l'Iran o el Marroc... De cop, sense lideratges evidents, la massa ocupa el carrer i fa pràctiques de llibertat. I el sentiment de llibertat, diuen, és contagiós. Perduda la por, els més nobles, els més generosos, els més agosarats es llancen a la lluita i fan trontollar les velles estructures. La força de la gent convida a l'optimisme. El problema, però, és que els que es posen al davant són aviat engolits pel mateix moviment que han posat en marxa. Els capdavanters, sovint, se n'acaben sentint víctimes. Passada l'eufòria, qui i com canalitza aquell camí sense retorn? Els revolucionaris de primera hora solen descobrir que els resultats obtinguts no es corresponen amb les expectatives creades. Els més
lúcids aprenen a ser pacients i a enten-
dre que el camí és llarg i que la batalla s'ha de guanyar una i altra vegada. El president Jefferson, en el seu primer discurs, va parlar d'una constel·lació lluminosa que guia totes les revolucions: la llibertat de religió; la llibertat d'expressió, i la llibertat individual protegida per l'habeas corpus, és a dir, la protecció contra l'arbitrarietat i la garantia d'una justícia imparcial. Aquest continua essent el programa essencial i el més ambiciós. “Tots els homes han estat creats iguals”, va escriure el mateix Jefferson a la Declaració d'Independència. Llàstima gran que ell mateix tenia en propietat esclaus negres. Vist ara, la frase era molt discutible. Els principis revolucionaris s'han de demostrar a la pràctica perquè, si no, com en el conte d'Orwell sobre uns porcs que lideren la revolució en una granja, l'eslògan inicial s'ha de retocar: “Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que altres”.