El fracàs

La gent intel·ligent fracassa algunes vegades, és la gent mediocre la que necessita fer creure que no ha fracassat mai. En la intimitat, però, segurament molts d'aquests mediocres confessen que alguna vegada ells també han fracassat. Encara que ho facin dient-ho en veu baixa i encara que ho facin protegint les seves paraules amb el cotó fluix de súpliques com “sobretot no ho diguis” o amb la mercromina invisible de complicitats buscades com “t'ho explico només perquè ets tu”. Si és que de petits es confessaven, recorden el to de veu amb què anàvem desgranant cadascun dels nostres pecats? Doncs, ho deuen dir amb aquell mateix to, molts d'aquells mediocres. S'ha de tenir un xic de valor i molta seguretat en un mateix per confessar en veu alta els propis fracassos. S'ha de ser molt intel·ligent per fer-ho. Hi ajuda –tot i que no sempre– la seguretat que dóna anar-se fent gran perquè no és veritat que només siguin els vins o els xampanys els que guanyen amb el pas dels anys. També guanyen algunes persones. Però no totes. A mi em sembla que ja podem dir que aquest hivern que encara no acaba també ha fracassat. Poca fred. Res a veure, posem-hi, amb l'últim hivern. Segur que el recorden. Aquella nevada. I ara miro l'arbre que no sé ben bé com es diu i que fa unes flors rosades i blanques com les de l'ametller o com les del pruner. Ha florit abans d'hora aquest any. No sap, és clar, que som encara a l'hivern. No sap tampoc que aquest any s'ha avançat dues o tres setmanes en relació als últims hiverns. I no sap encara que pot venir una glaçada que el pot fer fracassar. No sap res, però ha florit. Que ningú no l'acusi. Fa el món millor. Deixem-lo, doncs, que floreixi.