L'edifici en ruïnes de la memòria

Com a conseqüència d'un requeriment municipal, l'Espai Memorial Democràtic (EMD), ubicat a la via Laietana, 69, ha tancat. Es veu que no complia les normatives de seguretat. En aquest edifici hi havia tingut la seu el Banc Condal. Després va esdevenir la seu del Departament d'Interior. Amb el segon tripartit, aquest edifici envellit, que diuen que està afectat d'aluminosi, va acollir l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) i aquest espai per a exposicions del Memorial. Entre els locals dels uns i el dels altres, un munt de plantes buides amb rates que corren amunt i avall. Això és conegut per tots els que han entrat en aquell edifici més d'una vegada. És que, a més, si no fos així, encara s'entendria menys que hi hagués tantes plantes tancades i desaprofitades, sobretot tenint en compte que l'edifici és propietat de la Generalitat, a diferència del que succeeix amb altres seus institucionals. Per tant, el requeriment municipal no deu ser nou, perquè estic segur que la insalubritat i la inseguretat de l'edifici ja eren conegudes de fa temps. La diferència entre aleshores i ara és que la vicepresidenta del govern i consellera de Governació i Relacions Institucionals, la democratacristiana Joana Ortega, ha fet cas del requeriment i ha clausurat el local.

Jaume Bosch, d'ICV-EUiA, ha carregat fort contra el que ha anomenat “una eventual asfíxia del Memorial Democràtic”, just quan se celebren els 80 anys de la proclamació de la Segona República. Bosch també ha dit que l'Ajuntament de Barcelona no demanava tancar l'edifici, com ha fet el govern, sinó únicament “parar els aparells d'aire condicionat” per incompliments tècnics. Els asseguro que el problema estructural d'aquest edifici és importantíssim. Fins i tot hi ha informes d'Interior —l'àrea dirigida per ICV-EUiA en inaugurar-se l'EMD— que certificaven les deficiències de l'immoble, fins al punt de suggerir-ne la demolició perquè en les condicions que estava no passaria una inspecció. Però el portaveu d'ICV-EUiA també ha dit —i aquí és quan entrem en matèria de debò— que aquest organisme fa un mes que no té responsables, atès que, certament, el govern va decidir suprimir, d'entrada, una duplicitat inútil quant a la gestió de la memòria històrica. Ha suprimit la direcció general de la Memòria Democràtica, càrrec que ocupava Maria Jesús Bono des del 2006, després que des del 2004 fos la coordinadora del programa del Memorial Democràtic. I ha destituït al director del Memorial, Miquel Caminal, nomenat el novembre del 2008. Així doncs, s'ha simplificat l'organigrama encapçalat per dues persones pròximes al partit del conseller Saura: Maria Jesús Bono va ser regidora d'ICV a Sant Feliu del 1991 al 1999 i del 2003 al 2004, i Miquel Caminal va militar al PSUC entre el 1971 i el 1981 i va formar part d'IC-V entre el 1987 i el 1997.

L'afinitat ideològica dels dos directius no tindria cap importància si no fos que sovint, sobretot en el cas de Caminal, el sectarisme va prevaler per damunt de la imparcialitat quan calia repartir diners. Ja sé que sempre s'escuden en les subvencions donades als democratacristians per exhibir generositat ideològica amb tothom, però realment és un miratge. Ho puc corroborar per experiència pròpia. I, tanmateix, aquest no seria el problema més gran. El que em sembla improcedent és que existissin a la vegada la direcció general i el càrrec de director del Memorial, amb gairebé una cinquantena d'empleats, si no m'erro, entre totes dues instàncies. En fi, un desori que ha costat força diners a la ciutadania d'aquest país.

No els descobreixo res si repeteixo que des del principi he estat en contra de la creació del Memorial Democràtic. Ho he escrit en aquestes pàgines més d'una vegada, però resumiré la meva opinió amb una ben travada crítica que el mestre Josep Benet va escriure en el pròleg al seu primer volum de memòries: “He de dir que entristeix constatar que algunes de les propostes i realitzacions del Memorial Democràtic recorden les del memorial franquista que vàrem haver de patir —la gent de la meva edat—, sobretot en els primers anys del règim totalitari. Un memorial, aquest, que tingué dues grans expressions: la construcció i existència del memorial del Valle de los Caídos, amb el seu centre d'estudis, i la famosa campanya Veinticinco años de paz. Uns anys que els promotors i directors del Memorial Democràtic, per la seva edat, han tingut la sort de no patir”.

El defecte del Memorial és de fàbrica, perquè pretén bastir “una memòria oficial pública”, per dir-ho en paraules de l'abrandat amic Andreu Mayayo, que té un regust totalitari que em resulta desagradable. Confondre la reivindicació de la memòria —i fins i tot reivindicar-la com una forma de rebel·lia— amb una memòria oficial és la distància que separa els que defensem que el present ha sorgit del passat i ens ajuda a construir el futur dels que ens volen adoctrinar. Un present —vaig escriure a l'Avui el 4 de juliol del 2000— “que només té sentit perquè guarda tota mena de records i aquests ens impregnen com la pluja fina i, inevitablement, defineixen el que som”. Certament, sense memòria no seríem ni intel·lectualment, ni políticament, però, sobretot, no seríem humanament. Cal despolititzar la memòria, doncs. Per això em sembla que estaria molt bé fer dependre el Memorial, un cop reestructurat, del Museu d'Història de Catalunya. Al capdavall, és des d'aquesta perspectiva que s'assegurarà la cientificitat del projecte i, també, la correcta divulgació de les diverses memòries que coexisteixen al nostre país.