Quan som “francesos”

Aquesta setmana el president de la república ha nomenat el batlle de Prada, Jean Castex, secretari adjunt de l'Elisi, un dels càrrecs més influents en la cuina de la política francesa. El seu nomenament ha estat saludat com la primera arribada d'un català a la cúpula del poder francesa. Castex és un habitual de l'UCE, que es fa a la seua població, ha donat suport a La Bressola i és ben conscient de quina és la realitat que viu el país. 

Aquesta setmana també a Occitània, i a França, ha causat un notable impacte l'aliança entre la USAP i el Barça, dos dels nostres gegants esportius. Catalans amb catalans, n'han dit.

És evident que el fet que el nostre país estiga dividit en quatre estats i un munt de subdivisions administratives menors és un problema. Una llauna com a mínim. Però a vegades cal reconèixer que també és un benefici. Ho diré usant tantes cometes com puga: perquè quan els catalans som “francesos” automàticament som menys “espanyols”.

Si ho sabem usar això dóna molt joc. Recorde, per exemple, l'habilitat amb la qual Josep Bargalló en va fer ús amb motiu de la inauguració d'Expolangues a París. El català hi era la llengua convidada i el cap de govern d'Andorra un dels assistents a l'acte. Així que, per pur protocol, hi havia d'anar un ministre francès. Va acudir-hi el ministre Mitterrand però a la porta es va trobar amb la sorpresa que la delegació catalana no l'encapçalava el seu interlocutor andorrà. L'encarregat de rebre el ministre francès de Cultura era el representant català d'una institució “francesa” també, en aquest cas del Consell General. Tots els altres ho van entendre i ho van acceptar mentre la cara de poema del ministre pagava. Ell anava a inaugurar una exposició de llengües estrangeres i es trobava un dels seus dient-li que representava també aquell síndic “italià”, aquells batlles valencians, els ministres de Catalunya i les Balears, “espanyols” tots ells i fins i tot el cap d'un govern independent, d'Andorra.

Aquell dia fer d'“espanyols” nosaltres feia menys “francès” el nostre compatriota. I aquesta és una trampeta que podem repetir. Total, ni som una cosa ni som l'altra...