Princeses del poble

Una tarda qualsevol en un centre comercial qualsevol, de Barcelona o rodalia. Desenes de botigues de roba barata per a noies. O desenes de botigues barates de roba per a noies. O desenes de botigues de roba per a noies barates. Ja sabeu de què parlo: són aquelles botigues franquícia que trobem a totes les grans superfícies o eixos comercials del país. Les botigues s'assemblen totes, la roba que venen també, i la seva clientela és la mateixa. Surten de Bershka i entren a Stradivarius. Miren l'aparador de Blanco, remenen a les piles de jerseis de Zara i s'emproven mil peces a H&M. La veritat és que els preus són més que assequibles i, en temps de crisi, una autèntica temptació. No sé si vosaltres també heu caigut en aquest parany. Un dia penses: per què no? M'ho emprovaré: una camisa per només dinou euros, un vestit per només trenta, un conjunt de roba interior per quinze... val la pena! Et passeges entre els penjadors, remenes els prestatges i, amb gran esforç, aconsegueixes detectar una peça discreta, sense estampats cridaners ni farbalans ni serrells ni... En el moment que la tens a les mans, ja comences a entendre la raó d'aquests preus. Teles ordinàries, de tacte desagradable, amb brillantors sospitoses. Tot i així, vols donar-li una oportunitat i te l'emproves. Segona decepció: costures tortes o inexistents, una confecció impossible que impedeix que la peça s'ajusti amb un mínim de gràcia al cos humà. Desisteixes de comprar-te res del que t'has emprovat i tries una bufanda de cinc euros per no anar-te'n amb les mans buides. A la caixa hi ha una cua infinita. Al davant i al darrere hi tens parelles o grups de noies totes tallades pel mateix patró. També s'assemblen a les dependentes, i a les caixeres, i a les Princesas de barrio de la Sexta, i a la Belén Esteban. Amb les mans plenes a vessar de samarretes, caçadores, texans, sostenidors i minifaldilles comenten que no tenen “curro”, que no cobren “ni un duro”, que han enviat currículums a totes les botigues que coneixen i no hi ha manera, que els seus pares, com que també estan a l'atur, ja no “sueltan” ni la paga mínima d'abans. Et preguntes si realment necessiten la roba que s'estan comprant. Després et preguntes si no es tracta d'una compra compulsiva i, finalment, et preguntes quina mena d'al·licient pot haver-hi en la vida d'aquestes noies si no és estrenar el cap de setmana una minifaldilla d'H&M.