Moren per votar
Durant la primera meitat del segle XIX, prohibides les societats obreres, va proliferar un lema dur i essencial: “Associació o mort!”. Exigien la més elemental llibertat, aquella que permet reunir-se i aplegar forces en defensa dels interessos del poble ras, de la justícia. Ens ho recorden, ara, els fets que estan tenint lloc a la riba sud del Mediterrani: la revolta massiva i irreductible del poble contra els sàtrapes, per la llibertat i el pa, per la democràcia i la justícia. Una revolta arriscada, que duu els exèrcits al límit d'haver de triar entre liquidar el poble o posar-se al seu servei.
D'aquesta manera, ha obtingut resposta una vella, assenyada i paralitzadora pregunta que, després del cop contra Salvador Allende, va donar lloc al famós compromesso storico entre el PCI i la CD italiana: “Quantes masses humanes calen per aturar un tanc?”. La resposta que ens arriba del sud del Mediterrani diu així: ha de ser-hi pràcticament tot el poble, assumint el risc de deixar-hi la pell. Perquè molts han mort a Tunísia i a Egipte. I molts més estan morint a Líbia, a mans de mercenaris estrangers. Cosa, aquesta, que planteja una altra pregunta: quanta follia despòtica i quanta carnisseria ha d'acumular-se perquè es faci inexcusable la “intervenció humanitària” de la comunitat internacional? Manca una mobilització solidària mundial que ho exigeixi. De moment, a casa nostra, la plataforma Nou Cicle ha llançat una crida per a la constitució d'una mesa de les principals forces polítiques, socials i culturals, destinada a convocar una gran demostració unitària de solidaritat amb els pobles germans del sud i alhora d'exigència davant de la comunitat internacional.
Quina gran paradoxa! Al sud, la gent mor per poder votar, mentre que, entre nosaltres, n'hi ha molts que s'abstenen, que no acaben de trobar prou atractives les urnes. Són els efectes de l'ofensiva antipolítica, de l'acció poderosa dels qui aposten pel desprestigi de la democràcia, perquè saben que limita els seus interessos i privilegis. Cal regenerar i reformar la política democràtica, certament. Però també cal, amb tanta o més energia, combatre el càncer de l'antipolítica, d'aquells que diuen “Els polítics són tots iguals” o “En política, no hi ha un pam de net”. O dels que afirmen: “No hi ha diferència entre dreta i esquerra; es tracta d'una distinció antiga, del tot superada”. Ho diuen amb posat docte, amb cara de saber-ne un niu. I n'hi ha molts que piquen, que se'ls escolten, que se'ls creuen. Segons aquesta prèdica, seria el mateix Obama que Bush, Mandela que Mubàrak, Lula que Berlusconi...
Després de la caiguda del Mur, el neoliberalisme rampant, nostàlgic de la selva primigènia, ho va anunciar amb estrèpit de trompetes i timbals: “És el final de la història” (Fukuyama), la humanitat ha arribat al final del seu trajecte –l'imperi del lliure mercat i de l'individualisme–. Era el clàssic miratge doctrinari, ja desmentit per l'enorme crisi econòmica que han desencadenat les finances globals i que ha dut els emfàtics predicadors a demanar auxili als estats perquè “ens salvin”, a càrrec nostre, és clar. Ara, el tsunami popular per la democràcia i la justícia, al sud del Mediterrani, esbarria definitivament el castell de cartes. La història continua.
Urgeix, entre nosaltres, una rebel·lió contra l'antipolítica. Depèn de la capacitat de tots plegats per entendre que cal actuar col·lectivament, per mitjà de l'acció política democràtica, si no volem que els poders foscos ens suplantin i ens dominin. Els ho deia Raimon Obiols als altermundistes, en una jornada sobre les meritòries iniciatives del voluntariat solidari: “És admirable el que feu, però esteu pujant per una escala mecànica que va cap avall. I que només pujarà si, entre tots, som capaços de rectificar-ne els mecanismes, és a dir, de materialitzar una acció política transformadora”.
