El meu amic Miquel Sellarès
Una part significativa de la presa de consciència nacional a la Catalunya actual (en el període que va des dels anys setanta del segle XX fins avui) es deu a Miquel Sellarès. Òbviament, la presa i l'augment de la consciència nacional són un mèrit col·lectiu, de tot el país; però com en totes les feines d'equip, hi ha individualitats a destacar, i una d'aquestes es Sellarès i la seva ampla espatlla que ha suportat molt de pes còmplice però moltes més escomeses d'adversaris i enemics.
Quan es va fundar Convergència Democràtica, Sellarès hi era i va tenir un protagonisme important en l'intent inicial de fer de CDC el partit nacionalista de Catalunya. Quan es va fundar l'Assemblea de Catalunya, Sellarès hi era i va tenir un protagonisme important en la moderació i en la cohesió de les diverses sensibilitats i també en matèria de seguretat. L'ordre cívic en la històrica manifestació del 1977 se li ha d'atribuir a ell. Va ser aleshores que a Sellarès se'l va batejar amb el sobrenom del Mariscal, pels seus dots d'estratega i de comandament d'acord amb criteris democràtics.
La vocació per les qüestions de seguretat i d'intel·ligència van portar Sellarès a ser el millor director general de Seguretat Ciutadana que ha tingut mai el nostre país. La concepció del cos dels Mossos d'Esquadra com una autèntica policia de Catalunya, adaptada al nostre país però a imatge dels serveis secrets i de les policies més modernes del món (inclosa l'Ertzantza i el Mossad), va ser la primera gran aportació de Sellarès al criteri de construir l'autogovern de Catalunya amb sentit d'estat.
A banda del concepte estrictament policial, modern i diferenciat de l'històric model policial espanyol, el pas de Sellarès per la direcció de la policia de Catalunya va marcar l'inici d'un estil de fer política unitària a Catalunya, amb la inclusió en la primera línia de la direcció general de tècnics i experts provinents de tots els sectors del catalanisme: nacionalistes, socialistes, comunistes i independentistes. El govern de Pujol de la primera dècada dels vuitanta, de sostre nacional baix, i la conjuntura que el país vivia aleshores, amb el catalanisme més preocupat per la separació de béns que per la unitat en la defensa de l'autogovern i per la defensa d'un registre català de la democràcia menys deficitari que el registre espanyol, no va entendre res i es va desprendre de Sellarès. En la primera dècada del segle XXI es repetiria un cas semblant, amb Sellarès de secretari de Comunicació en un govern erròniament autoanomenat d'esquerres.
En les tres últimes dècades, la complicitat entre certs sectors polítics (de tots els partits amb responsabilitats de govern en totes les administracions) i certs sectors empresarials i econòmics que va funcionar (o encara funciona) a Catalunya ha convertit Sellarès en un personatge incòmode, perquè ha estat una de les veus que ho ha denunciat patentant el concepte “sector de negocis”. Contra la complicitat del “sector de negocis”, Sellarès ha dedicat tots els anys de la seva vida a la creació d'una altra complicitat, la complicitat de país, que ha donat els seus fruits i que ha permès el diàleg nacional, almenys, entre destacats actors del catalanisme, malgrat que alineats en opcions polítiques diverses i adversàries electoralment entre si.
La complicitat de país s'ha concretat en un segon concepte encunyat per Sellarès, el de la transversalitat en el diàleg nacional i, encara, en un tercer concepte marca de la casa, el del desacomplexament. Per la factoria Sellarès, a la qual vaig estar vinculat durant la dècada dels noranta i de la qual he estat informat en els anys posteriors, han passat i col·laborat polítics de totes les sensibilitats del catalanisme i han passat dirigents de tota la xarxa de la societat civil. A can Sellarès s'ha teixit el fil que ha unit la generació sorgida de l'antifranquisme amb la generació nascuda en la democràcia, un autèntic relleu que ha permès sumar el voluntarisme antic amb la nova professionalitat i que ha permès un gran pas endavant en el creixement de les aspiracions nacionals catalanes. Que el llistó de la consciència nacional catalana col·lectiva s'hagi alçat no és un fet atzarós; és el fruit, també, de la complicitat, la transversalitat i el desacomplexament practicats per un gruix important de dirigents intel·lectuals, civils i polítics a l'entorn de Sellarès.
Independentment del partit de govern, a Miquel Sellarès l'he conegut sempre treballant al servei de les institucions nacionals de Catalunya, amb sentit d'estat i exigint sentit d'estat. Una exigència incòmoda per als que toleren la nació catalana com una simple quota de poder o de mercat.
