Amb aquella alegria
Ens en deuen una
Si el mestre Puyal parla, val més que l'escoltem. I que actuem. Per salvar la cultura pròpia, empresaris, polítics i catalans en general hauríem d'aprendre a defensar amb orgull allò que tenim.
“Ara mateix el context audiovisual és molt dur, la situació econòmica és duríssima, el mercat està més fragmentat que mai, les televisions privades estan agredint molt el servei públic, els recursos són molt més limitats que fa dos anys… Amb aquests elements faig les coses el millor que sé”. M'ho deia Mònica Terribas en una entrevista per a Catalan International View. Segons la directora de TV3, seria “imprescindible” que hi hagués a Catalunya una bona televisió privada en català: “Però no sembla que estigui en les prioritats dels nostres empresaris de la comunicació audiovisual. Quan han d'invertir en televisió, miren on poden treure més rendiment, i els empresaris catalans poden treure més rendiment a les televisions espanyoles. Abans se'n van a Antena 3 que no pas a fer una tele privada en català. I si fan una tele en català la fan amb costos mínims i beneficiant-se de la feina que ja ha fet TV3 doblant els productes”.
En el llibre ‘Aicnàlubma' (Columna), Joaquim Maria Puyal es pregunta: “¿Per què, d'entre la munió de produccions que es fan a Catalunya, costa tant que hi tingui més presència la nostra llengua? Dit d'una altra manera (i tot respectant que cadascú fa negoci on vol o on pot), ¿per què els nostres grans empresaris s'han oblidat (hi ha rares excepcions) del nostre poble i s'han abocat, en cos i ànima, al mercat dels mitjans d'abast espanyol en castellà? Catalunya, com a objectiu específic de l'aspersió audiovisual, és un territori gairebé inexplorat”.
Amb una elegància marca de la casa, Puyal recorda als empresaris d'aquí que “ens en deuen una”. Que el poble català els agrairia que ajudessin el sistema audiovisual del país. I més ara, amb un panorama que no permet precisament tirar coets. Atenció als auguris del mestre: “L'època que se'ns acosta serà també crítica per a nosaltres en el món audiovisual. No pararem de rebre amenaces. No callaran les veus dels grans negociants espanyols de l'emissió en castellà que, ara que ja tenen la majoria del pastís publicitari per a ells sols, continuaran l'atac reclamant ara la privatització dels canals autonòmics. No serà una època còmoda per a les nostres empreses públiques de comunicació, amenaçades també per la voracitat del sector privat, envalentit per connivències polítiques i una llei que els bufa de popa. Compte”.
Puyal, modest, diu que s'ha limitat a constatar evidències, però si hi ha una cosa evident és que Aicnàlubma va molt més enllà de subratllar el que ja sabem. Si en Puyal diu “compte”, senyal que toca vigilar més que mai. Hi ha en joc, poca broma, la nostra cultura. O sigui, la nostra identitat.
