Els empestats del barcelonisme

a l'alça

LA VIDA DE PIQUÉ. És interessant com Gerard Piqué està gestionant la seva vida, que en una altra època i personatge esdevindria un embolic. Millor encara la seva posada en escena davant els mitjans quan va retratar aquells que ho simplifiquen tot: «El dia que Piqué no juga bé és per la relació que té amb una cantant.» Ens ho hem de fer mirar.

Per la raó que sigui, tenim un reduït col·lectiu de barcelonistes en la corda fluixa, a punt d'entrar en una situació personal, social i financera crítica, força angoixant. Han robat, es pregunten alguns? No hi ha resposta. Sí, una, per part de la junta actual: «Estem satisfets.» Interessant. Ha robat Joan Laporta al Barça? Ha tret calés de la caixa? S'ha fet ric aprofitant-se del Barça, és a dir, desviant diners al seu compte que havien d'anar a petar als barcelonistes? Sembla, d'entrada, que no. Ni tampoc cap dels seus directius, dels que van començar l'any 2003 i van ser al seu costat el 2009.

Sembla difícil la defensa de Joan Laporta i els seus directius, fins i tot dels que van tocar el dos poc després que el projecte es posés en marxa, perquè es va entestar que vuit dies no eren un any, per molt clar que quedés reflectit en els estatuts. Els estatuts mai no van enganyar els que els van voler llegir sense fer interpretacions estranyes. El que no pensava Laporta, perquè sempre ha estat un jan que es va confiar que mai ningú el fiscalitzaria, és que aquell tripijoc derivant pèrdues cap a la junta anterior no comportaria un embolic que ara un jutge ha convertit en una pel·lícula de por: o reuneixen 24 milions d'euros en dos mesos o els embarguen els béns. Poca broma.

Mirat en perspectiva, però, la cosa mereix menys sang, menys venjança, menys mala llet i menys mala bava amb què alguns han celebrat el fet. Aquests 24 milions d'euros, són calés de la caixa? Aquests 24 milions exigibles, estan a les butxaques dels demandats o d'altres que s'han escapolit de la mossegada? No. Aquests 24 milions no són diners en efectiu. Són valoracions que es van fer llavors per la primera junta de Joan Laporta i Sandro Rosell per treure's de sobre jugadors inservibles (també als ulls dels seguidors i la premsa) per assolir, de passada, el dèficit zero i evitar l'aval el segon any.

La situació és tant com demanar a la junta de torn que si un fitxatge que no ha funcionat i que ha tingut un cost x, amb les seves amortitzacions, les carreguin a les butxaques dels directius si es perden calés. És així de clar. Potser Laporta també hauria pogut fer una altra cosa, amb menys risc aquell 2003: vendre jugadors, els més valorats, per disposar de calés. Hauria estat la jugada inversa.

Amb perspectiva, allò no van ser calés. Van ser jugadors mal fitxats i pitjor aprofitats, i amb un futur nul al Barça que naixia. Carregar amb ells potser hauria impedit el salt econòmic, social i, sobretot, esportiu que va fer el Barça llavors. Ara el Barça viu en una bacanal d'èxit, i el seu silenci i el de l'entorn es fa esfereïdor. Mentrestant, els empestats del club veuen com res pel que van lluitar i aconseguir ha valgut la pena. El Barça els ha girat l'esquena i s'oblida d'ells, per satisfacció dels nouvinguts.

de baixada

PELLEGRINI, DERROTAT. La manera com va justificar la golejada que va encaixar el Màlaga és d'una falta de fermesa que hauria de fer replantejar a molts si estan capacitats per dirigir un equip. És a dir, allò de ser competitius fins al final ha desembocat en tècnics que contra el Barça i Madrid llencen els partits. La millor lliga del món?