Fins a les ribes de Trípoli
Els primers versos de l'himne de la Infanteria de Marina dels Estats Units proclamen la voluntat dels seus membres de lliurar les batalles del seu país “fins a les ribes de Trípoli”, recordant la primera intervenció nord-americana al vell món durant la guerra contra els pirates berbers l'any 1805. És curiós veure com la història dels imperis segueix rumbs estranyament paral·lels, perquè aquell llunyà atac dels marines nord-americans a Trípoli s'assembla a la recent i poc anunciada intervenció –aquest cop pacífica– de la Xina per evacuar 31.000 dels seus ciutadans del territori libi sacsejat per la cruenta revolta contra Gaddafi, que en els darrers dies està esdevenint una veritable guerra civil.
No fóra estrany que, en un futur immediat, la història tornés a portar la maquinària militar nord-americana fins a les ribes de Trípoli. Als Estats Units i a tot el món occidental hi ha una notable controvèrsia sobre la conveniència d'intervenir a favor dels rebels libis. Fins ara, els adversaris d'aquesta intervenció recorden el fracàs nord-americà en ajudar a la rebel·lió del Kurdistan iraquià contra Saddam Hussein l'any 1991, la inacció per impedir el genocidi a Ruanda l'any 1994 o la tardança de l'OTAN a intervenir per aturar les massacres dels serbis a Bòsnia l'any 1996. Més enllà d'això, alguns observadors oponents de la intervenció al conflicte libi posen en relleu la fallida moral d'Occident al món àrab, amb la tebiesa demostrada per la reacció inicial a les revoltes antidictatorials a Tunísia i Egipte i la llarga ambigüitat exercida envers el règim de Gaddafi mentre aquest semblava mantenir-se sòlidament al poder després de la seva conversió de finançador del terrorisme internacional a fidel subministrador de petroli i gas i generós inversor als països occidentals, incloent-hi el seu tracte de favor a polítics com ara Silvio Berlusconi i les seves subvencions a organismes com ara la London School of Economics, que fins fa molt poc encara el feia objecte dels seus homenatges.
És evident que si Gaddafi aconsegueix finalment esclafar la revolta i sobreviure al poder, o fins i tot si pot negociar una sortida que inclogui la immunitat pels seus crims, la inoperància occidental haurà d'afegir un nou exemple a la seva llista de fracassos.
