Amb les trenes no n'hi ha prou

“El desig posa el peu a la porta perquè l'amor pugui entrar i quan és dins sovint et sents perdut, submergit en el dubte”. Grandiós aforisme que treu el cap al hit de Mazoni, dins el seu darrer disc, Fins que la mort ens separi. La terribilitat i saviesa de l'afirmació és absoluta. Resulta interessant l'espai que separa el desig de l'amor: el desig s'acosta, silent però potent, i quan es transforma en amor i entra, travessa els límits físics i s'arrapa ben endins de la víctima, comença un procés d'acumulació de malaurances i símptomes de descarrilament. Si el desig és brúixola, camí accelerat, certesa immediata, pell i afirmació directa, l'amor és desorientació, ànima complexa i dubte constant. El desig sempre té temps i l'amor, en canvi, viu dins una agenda massa plena.

Però no ens entristim: hi ha qui diu que el desig i l'amor són dues cares de la mateixa moneda (deuen volen dir que són semblantment destructors i inestables). El que en marca la distància bàsica és el sentiment subjacent a l'experiència. Hi ha també qui afirma que l'atracció sexual és una mera imitació de l'amor. S'equivoquen rotundament. L'atracció va sola: es dispara de cop, és automàtica i superior a la voluntat. És una energia hormonal, que precedeix el pensament i la raó, que toca a nivells instintius (no determinants) desvinculats de la consciència. Aquest interès eròtic és total, no imita res (i encara menys l'amor, el qual reclama comprensió, respecte i compromís), i esclata com un tret a l'estómac que no té res a veure amb l'enamorament.

L'amor de Shakespeare a Romeu i Julieta era una condició o estat en el qual la felicitat de l'altre és essencial per a la pròpia felicitat. L'esperit manava, per entendre'ns. Tot i així, cal que sapiguem que quan Romeu cridava l'atenció de Julieta des de sota el seu balcó i volia pujar a la seva cambra desesperat i foll, no només era per contemplar la rossor de les seves trenes. No ens enganyem...