Un veí a la porta

Més val un veí a la porta que un parent a Mallorca, diu la vella dita per voler dir, així ho creu aquesta cronista sentida, que moltes vegades l'afecte no depèn dels vincles que estableix la sang sinó del frec que es té amb altres éssers humans. O per voler dir, potser també, que en cas de problemes és l'estrany que tens més a prop qui et podrà donar un cop de mà ràpid i eficaç i no pas el familiar o amic que tens lluny i que en aquell moment no et serveix de res. I és que no em puc treure del cap la història d'aquesta xiqueta que va passar la nit, diuen les cròniques, vetllant el cadàver de la seva mare assassinada (presumptament) pel seu pare, i va esperar que es fes de dia per anar a l'escola i explicar què havia passat. Cinc anys, té la criatura. I em pregunto, perquè no m'ho acabo, la veritat, on eren els veïns mentre al pis del costat, de sota o de dalt tenia lloc la tragèdia. O més ben dit, per què la nena va esperar l'endemà per anar a parlar amb la mestra. Que potser no hi va caure, pobreta, que podia cridar o trucar a la porta del costat? O és que no coneix ningú del seu replà o de la seva escala? O és que va demanar ajut a un seguit de portes que de tan blindades que les volem són sordes, cegues i mudes?

Perquè si és així com van anar les coses, i no ho sé i per tant especulo per poder fer unes quantes reflexions, n'hi hauria per desesperar-se del tot. I és que com han canviat les coses des de no fa pas tants anys, de quan la cronista era petita, per exemple, que tampoc no ha passat tants de temps, no ens passéssim, i coneixia els altres nens del carrer i els veïns de l'escala. No pas els altres nens de l'escala perquè a la meva, a diferència de la del poeta Joan Salvat-Papasseit (deliciosos els seus contes d'Els nens de la meva escala), no hi havia xiquets amb qui poder jugar al replà a l'hora de berenar. Hi havia, això sí, l'Antònia de Dalt i la Teresa de Baix, a les quals jo tenia ordres estrictes dels meus pares de cridar pel cel obert o d'anar corrents a trucar a les seves portes si a mi o al meu germà ens passava alguna cosa quan ens quedàvem sols. També hi havia l'opció de sortir al balcó i cridar l'atenció de la Mare de la Marisol del balcó del costat, de la Maria del Paleta del balcó del davant o del marit de la Luz (Lus, en dèiem) de la botiga de queviures de la cantonada. I tota aquella bona gent s'haurien mobilitzat com un sol home per venir corrents a veure què passava i què calia fer. Tot molt mediterrani, d'altra banda.

Però ara els nens del nou mil·lenni ja no juguen amb els nens de la seva escala. Ni en coneixen els pares. I quan passa alguna emergència esperen que es faci de dia per anar a escola i explicar-ho a la professora. La comunitat sembla que també hagi delegat a les espatlles dels mestres les seves funcions de vetllar per la seva canalla, la pròpia i la del replà, i la de l'escala i la de tot l'edifici. La Teresa de Baix moltes vegades ni es molestava a tancar la porta. Era una mica sorda i tenia por de no sentir-me si jo demanava ajuda.