La cultura de les cultures
Hem d'exportar la cultura de la tapa. Ho ha dit Ferran Adrià i no hi ha motiu per dubtar ni de la bondat del consell ni de la fiabilitat de qui el dóna. Si a Barcelona acaba d'obrir i ja té milers de reserves el bar Tickets, la taperia sibarita i bullinesca (l'expressió l'he manllevada sencera al gastrònom Salvador Garcia-Arbós), a Girona també acaba d'obrir el Nu, un espai gastronòmic fill del restaurant Massana (una estrella Michelin). I com que s'ajunten la fam i les ganes de menjar, la crisi ha fet en els darrers que mesos molts ciutadans mengin menys de menú i estalviïn a la barra, fenomen que TV3 resumia en el feliç titular: “Barcelona s'obre a la cultura de la tapa”.
Queda clar que hi ha una cultura de la tapa i un enorme interès per la cultura de la tapa i que és un fenomen internacionalitzable (perdonin la paraulota), però també queda clar que ningú no parla de tapes sense posar-hi el coi de cultura al davant com quan parlem de la cultura de la pasta, la cultura de la pizza, la cultura del sushi, la cultura del vi, la cultura del tàper, la cultura de l'esforç (o del mínim esforç), la cultura del hip hop, la (nova) cultura de l'aigua, la cultura de la droga, la cultura del còmic, la cultura del consum (i la de l'estalvi), i tantes subcultures com vulguin imaginar. Certament, no hi ha una cultura, n'hi ha moltes: el que fa de mal dir és si n'hi ha tantes.
