T'equivoques, Roser
Tot i que no ens coneixem, em permeto tractar-te de tu perquè quasi som de la família. Qui no ha sentit a parlar de Roser Capdevila? O, més exactament, qui no ha sentit a parlar de les Tres Bessones? Les aventures dibuixades de les tres nenes trapelles han estat traduïdes a més de trenta idiomes i les han passat per televisions de quasi tot el món. Tu, doncs, ets una catalana universal, però no sé per què vas més de catalana que d'universal.
Roser Capdevila hauria de ser una marca de marxandatge rabiós, a un nivell no inferior al de Hello Kitty, Winnie the Pooh, Doraemon o Bob Esponja. No has entès que havies de fer el gran salt als EUA. Havies d'haver muntat allà un enorme camp base de Capdevila Productions o RosCap & Co. Lt., que ven més. Això sí, havent passat prèviament per Madrid. No has convertit les Tres Bessones en un producte made in Spain per una falta greu de visió comercial.
Quan vaig llegir que Roser Capdevila volia donar tots els seus originals a la Biblioteca de Catalunya vaig pensar que era un error del periodista. Donar? Regalar? De franc? El fet ja s'ha produït i em ratifica en la meva percepció. T'has equivocat de mig a mig, no has sabut estar a l'alçada. No peques d'arrogant, sinó del contrari, d'ingènua. Hi ha gent que no sap estar al seu lloc, mindundis que es pensen qui sap què. En canvi d'altres, com tu, es refugien en un tarannà de perfil baix que no els pertoca. No tens prou assumit que ets a la banda alta dels famosos.
T'has deixat endur per aquest romanticisme mal entès que en diuen –en deien, perquè ara això no es porta– esperit de servei. Què en treus, de regalar la teva obra a canvi de discursets, copets a l'esquena i bones paraules? Per què les vols, les paraules? Pasta gansa! Virolles! Parar la mà! Això és el que correspon a una persona de la teva talla! Parar la mà a les escurades institucions d'aquí o anar-te'n corrents al caixa-cobri del Ministerio de Cultura. Allà t'haurien rebut amb els braços ben oberts i un xec que faria goig de veure. Ara ja és massa tard. Quina llàstima que no vaig ser a temps d'avisar-te: t'equivoques, Roser.
