Intel·lectuals

No sempre la paraula intel·lectual es considera un insult. A França és un concepte que ha tingut un gran predicament i, fins i tot, un cert prestigi social. A Espanya, en temps de la transició, alguns intel·lectuals eren ben vistos i susceptibles de tenir càrrecs polítics importants. Recordin el cas d'aquell alcalde de Madrid, d'aspecte tan peculiar, el senyor Tierno Galván, que responia a la categoria del viejo profesor. En els temps que corren, temps de llibres prims, èxits immediat i llistes d'audiència, la figura de l'intel·lectual ha agafat un aire inevitable de cosa anacrònica, de figura de pessebre. Al món anglosaxó el tòpic de l'intel·lectual sempre ha xocat amb la tradició empiricista i pragmàtica de la cultura protestant i ha condicionat la seva respectabilitat social. Sobre el president Obama, per exemple, plana la sospita de ser un home reflexiu, donat a l'especulació intel·lectual. Malament, pensen. El seu antecessor, el noi Bush, era absolutament innocent d'aquest càrrec. Ningú mai no va acusar-lo d'intel·lectual. A cadascú el que és seu. Als EUA tenir aspecte de lletraferit genera recels i suspicàcies. Per això, el pobre Woody Allen se'n defensava: “No he estat mai un intel·lectual, però he nascut amb aquesta pinta. No hi puc fer res”. A l'home especulatiu se li suposa manca de sentit comú i això arriba al paroxisme quan agafen el tema els militars. Un dels casos més coneguts va ser la diatriba d'Unamuno, a la universitat de Salamanca, contra el patètic general Millán Astray i els valors que representava aquell feixista mutilat i cruel. Millán Astray va proferir el cèlebre exabrupte: “¡Muera la inteligencia!”. Per contra, el general Eisenhower, durant la campanya que li va donar la presidència dels EUA, va desqualificar els intel·lectuals (simpatitzants del seu contrincant demòcrata) amb una frase enginyosa: “Un intel·lectual és l'home que parla més del que cal per dir més del que sap”. A vegades, els militars tenen cops amagats.