l'anàlisi. [email protected]
El canvi climàtic
Des de fa uns dies ha fet fortuna l'expressió «Comencen a veure's brots verds». Això que es fa normal en la primavera perquè és quan la mare natura ens ofereix tot l'esclat de vida després d'un llarg hivern, transportat en el camp de l'evolució econòmica ja és més discutible. És cert que quan l'hivern és ja massa llarg, tremendament gelat, i fosc, qualsevol intent d'apujar la moral col·lectiva és bo, encara que sigui veient allò que voldríem veure. Però em temo que tot i les ganes que tenim tots de veure la floració esperada, aquesta primavera nostra encara no floreix. La inclemència d'aquest temps hivernal no ens permet veure, ni tan sols endevinar, quina part de la natura està simplement adormida esperant temps millors per florir amb força, i quina s'ha mort i ja no florirà més. I en aquests moments saber on encara hi ha vida i on ja no n'hi ha és imprescindible per focalitzar els recursos, que sempre són escassos, a ajudar i estimular la floració anhelada.
Sorprenentment, sembla que aquest canvi climàtic econòmic ens hagi agafat per sorpresa i encara avui els màxims responsables insisteixen a dir-nos que quan ens deien que no passava res, quan ja passava, és perquè era imprevisible. Mai ens han reconegut que ens han enganyat. I podien parlar de problemes quan en negaven l'existència? Podien preparar-nos per a allò que, segons ells, no era? Haver arribat fins aquí, a aquesta fred hivernal sense prou mantes, és la conseqüència normal dels seus raonaments i, és clar, al mig d'aquest nou clima i vivint a la intempèrie es fa difícil fins i tot pensar qualsevol solució assenyada. El debat de l'estat de la nació de la setmana passada ha evidenciat dues coses greus.
La primera és que José Luis Rodríguez Zapatero segueix improvisant sobre la marxa, posant, quan pot, la mà a la caixa, tirant de crèdit o fins i tot posant la mà a la caixa dels altres. I així no es construeix un pla rigorós i eficient per sortir dels moments actuals i ni tan sols per preparar-nos per quan en sortim, que ara ja és el més important. La seva actuació individualista el porta a una soledat tremenda fins al punt que pràcticament totes les mesures promeses l'endemà mateix es van haver de modificar.
La segona evidència que va quedar clara en el debat és que desgraciadament la dinàmica dels èxits és perversa, en la mesura que sempre l'èxit d'un ha de suposar el fracàs de l'altre. No existeix l'èxit comú i això complica enormement qualsevol possibilitat d'esforç unitari per vèncer un problema de tots. El mateix Centre d'Investigacions Sociològiques no hi ajuda quan pregunta a la gent qui ha guanyat el debat, Zapatero o Rajoy. A mi m'és igual qui l'hagi guanyat, però sí que sé qui l'ha perdut: tots nosaltres. El partidisme, els interessos de partit, segueixen passant per sobre dels de país. Algunes intervencions em van semblar més un míting polític que una anàlisi de l'estat de la nació. Aquesta és l'evidència més clara d'aquests dos dies de debat. I amb aquestes condicions i aquests comportaments és impossible el gran pacte d'estat que tothom reclama.
La millor i sorprenent notícia d'aquesta setmana és el nomenament del professor José Manuel Campa com a secretari d'Estat d'Economia en substitució de David Vegara. Dic sorprenent perquè el que serà el número dos del Ministeri d'Economia i Hisenda és una persona amb un prestigi professional inqüestionable i amb un perfil incompatible amb el govern de Zapatero. Com el seu pensament econòmic és prou públic, i no he de dubtar de la seva ètica professional, podem veure canvis radicals. Campa, per exemple, defensa que el nombre d'hores de treball i les condicions no depenguin de les especificitats dels contractes laborals sinó de la preferència de les parts contractants; és a dir, empresa i treballador. El millor que ens podria passar és que mentre Zapatero sigui president Campa aguanti en el ministeri. Això sí que podria significar un canvi de clima, i potser la primavera ens oferirà brots verds.
