Dones a la reserva

S'acostava el dia fatídic de la dona treballadora i començava a tremolar per la reaparició de tots aquells que vetllen per nosaltres, exemplars soferts de l'espècie humana que requerim any rere any adoctrinament i assistència, i ve't aquí que la mateixa Comissió Europea se sent magnànima aquell dia i es despenja advertint que imposarà per llei quotes femenines a les empreses si no fan el favor de deixar entrar més dones als seus consells d'administració. A vegades entenc que els homes ens tinguin tírria, si sempre se'ns presenta com a usurpadores de les seves parcel·les de poder no pas per mèrits propis, sinó per decret. Els partidaris de les quotes de gènere potser argumentaran que, si haguessin de confiar en el reconeixement de les seves qualitats professionals o intel·lectuals, cap dona no tindria l'accés garantit a cap càrrec mentre hi hagués un sol home, per mediocre que fos, també disponible. No els falta raó. El problema és que aquests sistemes compensatoris creen també greuges estrepitosos. Per exemple, mentre que una dona haurà d'esforçar-se a ser competent en les funcions que exerceixi per justificar l'arbitrarietat de la seva elecció, un home podrà continuar sent un inútil impunement tota la vida sense haver de donar cap explicació. Fins i tot en el cas que no es tingui la més petita aspiració d'ocupar cap càrrec, la mesura comminatòria de la Comunitat Europea deixa les dones en una situació bastant incòmoda, obligades un altre cop a ser tractades igual que espècies d'una reserva, com si fossin exemplars amenaçats de linx ibèric o gall fer. Hi ha, però, la reacció contrària i més discutible, la dels que aprofiten el dia de la dona per contradir el discurs oficial llançant proclames a favor de la imatge més, diguem-ne, castissa de la feminitat com un valor emergent de sociabilitat i cultura, quan en realitat volen referir-se a l'erotisme o a una forma ben peculiar d'autoestima. És el cas d'una articulista que recordava amb nostàlgia un dia que, amb quinze anys, va coincidir a l'ascensor amb un senyor de cinquanta que va dir-li com li hauria agradat trobar-la en aquell lloc tenint-ne quaranta menys. La periodista, que enyorava els homes que arrosseguen les senyores per la cintura per treure-les a ballar, assegurava que el record d'aquell comentari llefiscós l'ajudava a sortir amb més empenta al carrer. Bé, millor per ella, que ignora que aquell seu galant avui ja no es fixaria pas en ella, sinó en la seva filla adolescent.