De la llastimosa fiscalitat

Un dels factors més importants que afecten la marxa de l'administració, de la governació, d'un estat, és, com sap tothom, la imposició i la recaptació dels impostos. El que resulta lamentable és que els impostos són, també, a la vegada una de les fonts principalíssimes on comença a brollar la injustícia social. Sense impostos, si l'Estat no té tots els seus terrenys a sobre d'una enorme llosa d'or, o a cavall d'una més que grandiosa bossa capaç de contenir una immensa mar de petroli, cap país –suposant que s'hagi debilitat el colonialisme més voraç–, cap país, ja ho sabem, no podria subsistir. Sabem de sempre que els impostos són una energia que cal respectar, en tots sentits, i fins i tot anem repetint de segles que així ho manifesta l'Evangeli encara que ho digui amb unes paraules diferents obligat per les exigències del present. En aquell present fins es mostra respectuós amb la metròpoli: “A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que és del Cèsar”, concepte que si el protagonista ho hagués pogut dir en el llenguatge que avui se li podria suposar, precisaria; “A l'esperit el que és de l'esperit i al poble el que és del poble”. I potser afegiria: “I que ell mateix –el poble– ho administri conjuntament, però, això sí, amb la màxima pulcritud”. I segurament repetiria aquests conceptes quatre-centes vegades perquè les frases ressonessin per tots els racons del planeta i amb una gran potència de veu perquè arribés fins als vius i fins als morts, com al judici final. Possiblement no existeix aquesta gran veu. El que existeix és la sordesa universal, d'un univers que arriba fins a tots els confins, afegint-hi els celestials. Els quatre orats supervivents i els joves sense brúixola als quals ningú sap explicar on es troben situats els punts cardinals, de vegades necessitarien llegir o escoltar alguna doctrina actual que els expliqués com s'ha d'actuar per posar fi a l'explotació exercida pels poderosos i fer que imperi tota mena de justícia, començant, potser, per la fiscal. Des de la meva situació desarrelada de cap religió organitzada i, per tant de cap església coneguda, mentre crec que no crec amb una gran convicció, paradoxalment només veig arribar com a únic consol als meus modestíssims receptacles paraules d'alguns religiosos catòlics que deuen ser mig considerats heterodoxes per les jerarquies. En diré un parell: els llibres de Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Mato Grosso i les publicacions periòdiques de la Fundació Lluís Espinal de Barcelona, Quaderns Cristianisme i Justícia. Jo volia parlar de la trista fiscalitat que patim i del que ells en diuen al suplement del quadern del gener passat, però no hi cap. Allí llegeixo que C. i J. des de fa dos anys és membre actiu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària. Té com a objectiu la defensa d'un sistema fiscal que permet avançar cap a un model de societat més just. La seva declaració comença així: “La resposta de bona part dels governs europeus a la crisi que patim ha estat la retallada sistemàtica de drets socials. El creixement del deute públic –en gran part alimentat pel rescat bancari que els governs van haver de dur a terme– ha portat a una creixent inestabilitat econòmica i política que s'ha visualitzat en diferents atacs especulatius per part dels mercats financers, posant alguns governs contra les cordes”. Ja no hi cap res més. Però em pregunto per què d'aquesta fiscalitat tan ofegosa i mal repartida no en parlen els polítics ni en parlen a fons els mitjans de comunicació. Ara no hi ha censura, però hi ha la por de perdre el càrrec o el lloc de treball. M'atreveixo a suggerir que busquin aquest butlletí per internet: [email protected] - www.cristianismeijusticia.net.