Productivitat

Per tenir contenta Angela Merkel, Rodríguez Zapatero es declara partidari que els costos laborals evolucionin “alineant salaris i productivitat”. Això de l'alineació dels salaris s'entén com que no creixin segons la clàssica fórmula de l'IPC previst amb clàusula de revisió si els preus acaben pujant més, sinó en funció de l'evolució de la productivitat. Però com que la productivitat es pot mesurar de moltes maneres, no sabem què proposa. Conec almenys tres maneres de mesurar-la, amb conseqüències diferents:

- Productivitat laboral d'una societat. És la divisió entre la producció total i el nombre de treballadors. Amb aquesta definició, resulta que ara caldria apujar molt els salaris, ja que en desaparèixer els llocs de treball més mal pagats augmenta la productivitat per persona dels que continuem tenint feina.

- Productivitat per empresa. Es reprodueix a petita escala (amb les reduccions de plantilla) la situació anterior. A més, no és el mateix calcular la productivitat segons el que es fabrica que segons el que es factura: una càrnia que baixant preus vengui més fuets es pot trobar d'haver d'augmentar els salaris amb una xifra de negoci igual o menor.

- Productivitat per treballador. Si s'ha de calcular la variació de la producció de cada assalariat, els departaments de recursos humans hauran de fitxar tants comptables que la productivitat de l'empresa baixarà en picat. Els sous també baixaran, però això no compensarà la despesa derivada de l'ampliació burocràtica de plantilla.

Per sort, patronal i sindicats no estan per punyetes i són a punt de firmar un acord que manté la fórmula tradicional.