Opinió

LA TRIBUNA

La crisi vista des de Hollywood

Es parla molt de crisi però es guarda silenci quan es tracta de denunciar els culpables

Tinc a les mans el llibre El futur del capitalisme que acaba de publicar el meu bon amic Salvador Giner, president de l'Institut d'Estudis Catalans. En una altra ocasió faré referència als continguts de l'obra i a l'interès de la seva lectura. Però, ara mateix, voldria subratllar un aspecte aparentment menor i, tanmateix, revelador d'una actitud d'honestedat intel·lectual i de rigor per part de l'autor. Es tracta que, al final del text, afegeix un nombre de pàgines equivalent al 10% del total sota el títol de Fonts i Bibliografia en les quals esmenta els treballs que li han servit d'inspiració i amb l'esperit didàctic i pedagògic de qui, com ell, ha estat professor universitari molts anys. Fins i tot recomana lectures a l'estil dels reading assignments de les universitats britàniques i nord-americanes. Es així que demostra que té allò que a França en diuen de la suite dans les idées, és a dir un fil conductor de pensament basat en la coherència. I a la vista de tanta honradesa i humilitat, en aquesta ocasió em sento estimulat a seguir el seu mètode tot portant-lo a un nivell exagerat. En efecte, he llegit un article que diu exactament algunes de les coses que jo penso i que hauria pogut comentar amb una simple citació i la transcripció d'algun fragment. He optat, però, finalment per extractar-lo íntegrament i sumar-hi la meva adhesió.

M'estic referint a un article de Gillian Tett que va aparèixer al Financial Times i que parlava d'economia a partir dels Oscar de Hollywood d'enguany. Un dels films guardonats va ser el documental Insider Job, dedicat a la crisi financera sobre la qual corren autèntics rius de tinta, però, en canvi, es guarda un ominós silenci quan es tracta de denunciar els culpables i responsables. En realitat, el director Charles Ferguson va formular la gran pregunta en el moment de recollir el premi: com és que tres anys després d'una recessió causada pel frau financer ningú no ha anat a la presó? I és cert que Bernard Madoff, el de l'estafa piramidal, ha ingressat en un establiment penitenciari mentre que tota la legió d'anònims dissenyadors de crèdits tòxics i obligacions de deutes col·laterals segueixen en llibertat i ofensiva prosperitat. El documental sosté la tesi que hi hagué una gran conjura entre polítics, financers i acadèmics que va fer esclatar la crisi i que segueix protegint la impunitat dels banquers. L'autora de l'article i el mateix Martin Wolf, l'editor principal del FT. també surten criticats al documental i la comentarista es justifica tot acceptant que la indústria financera és excessivament i perillosament poderosa, però marcant la diferència entre l'innegable capteniment immoral dels banquers i la certesa que els seus actes siguin constitutius de delicte. De fet, tots aquests productes financers nous i sofisticats han estat creats per aprofitar les escletxes de la legislació vigent i per innovar en la línia divisòria de la transgressió. La gran perversió és, en efecte, aparentar el respecte a una lletra de la llei que permet tota mena d'escapatòries creatives.

De moment, la fórmula funciona a plena satisfacció dels avantatgistes i dels bufets legals i dels parlamentaris que els fan el trajo a mida. Nogensmenys, a llarg o mitjà termini, la noció que la justícia no s'aplica als poderosos és perniciosa per a l'estabilitat econòmica, política i social. En realitat, la noció que, aquí a casa nostra, a un empresari acusat de subornar els tristament famosos inspectors d'hisenda (del govern central i de l'equip de confiança de Josep Borrell), els tribunals encara no li hagin dictat sentència 23 anys després dels fets, provoca santa indignació, ràbia i revolta, per ara només moral. Als EUA, també sembla que la justícia hagi abdicat de qualsevol criteri d'exemplaritat. Després de l'escàndol ENRON, els executius van anar a la presó. En la crisi de les caixes d'estalvis de finals dels vuitanta, junt amb dotzenes de fallides d'entitats financeres, van ser milers els financers processats. Després de la gran Depressió del 1929, a més dels que van acabar a la presó, hi hagué també els que saltaven per les finestres dels gratacels de NY. Ara, en canvi, el mateix Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal, ha dit que no coneix cap banquer que hagi fet fallida a títol personal o que hagi perdut la casa com a conseqüència de la crisi, i que no s'ha observat que hi hagi cap mena de dolor compartit amb les víctimes dels seus tripijocs delictius o senzillament immorals. A més a més, després del 1929, als EUA es va reduir la desigualtat de les rendes dels rics i dels pobres, mentre que ara les coses han funcionat a la inversa. Per tant, és lògic que la pobra bona gent honrada es pregunti si resulta acceptable que els banquers no solament quedin eximits d'anar a la presó, sinó que també estiguin remunerats amb unes pagues obscenes i infinitament superiors a les de la resta dels mortals. Ailà, però sembla que un bon documental amb Oscar no serà suficient per fer esclatar un sentiment generalitzat d'ira i ressentiment. De totes maneres, gràcies, Gillian Tett.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.