La setmana blanca, amb perdó
També són ganes de complicar-se la vida, escriure a favor de la setmana blanca, quan molts pares encara treuen fum pels equilibris que han hagut de fer els últims dies. La pensada del conseller Maragall ha resultat un considerable desastre que pot condicionar qualsevol intent de tornar-ne a parlar. Perquè també hi ha hagut famílies que s'ho han muntat prou bé, esgarrapant alguns dies de les vacances d'estiu o dies de descans. Coincideixo amb la consellera Rigau que el gran problema de la difunta setmana blanca catalana radicava en la seva concepció. Un canvi social tan radical com aquest no es pot imposar d'avui per demà, sense consensuar-lo amb tots els implicats. Però això tampoc vol dir que no se'n pugui tornar a parlar mai més. Perquè que caldria revisar el calendari de vacances sembla més que evident. Però no únicament l'escolar, sinó també el laboral, per reduir al màxim anacronismes com els ponts-aqüeductes, els dies de festa religiosa intocables o les quatre setmanes sense interrupcions de descans que converteixen sobretot l'agost en gairebé inhàbil.
Hi ha països, com els Estats Units, que agrupen la majoria de les festes els dilluns i fan caps de setmana llargs. Tant a França com a la Gran Bretanya, per exemple, els estudiants gaudeixen des de fa anys de l'spring break, o setmana blanca que trenca el trimestre. Això afecta també els pares, que aleshores disposen de com a màxim dues o tres setmanes de vacances durant el pic de l'estiu. De fet, la lògica fa pensar que una distribució més racional dels períodes no lectius també permetria ajustar l'inici i el final del curs per reduir els dos mesos i dues setmanes actuals de vacances escolars, un període que sembla excessiu. En un tema tan complex i on es barregen tants interessos, és obvi que no hi ha solucions màgiques. I les dels altres amb tota seguretat no s'ajustaran del tot al que ens convé més, donades les peculiaritats socials, històriques i fins i tot de clima que ens diferencien. Però també és evident que si no hi pensem una mica i ens excusem en el fracàs immediat per no fer res perpetuarem per a les generacions futures una fórmula tan absurda com la dels horaris laborals que han consagrat les dues hores per dinar, quan a tot arreu del món civilitzat amb mitja hora passen. O les setmanes amb dos dies de festa al mig que criminalitzen la productivitat, o les jornades que s'allarguen fins a les vuit del vespre, i envien a can Pistraus qualsevol possible conciliació entre feina i família.
