Ocells al prat

Quan s'acosta la primavera, el cor dels joves agafa un embalament inesperat i les fantasies que han covat durant el llarg hivern solen trobar sortides raonables. Tot i que la naturalesa té fama merescuda de ser inclement, li hem de reconèixer algun detall amable. A la primavera és potser quan presenta la seva cara més benèvola. Els observadors atents s'adonen que el desfici en el cor dels joves té una rèplica clara en tot el regne animal. En un dels llibres més recomanables dels darrers temps, Octubre, de Miquel Pairolí, l'autor se'ns presenta com un home que té tirada a l'observació ornitològica. En Pairolí sap algunes coses. Per exemple, que som matèria inscrita en el temps i, per tant, material fungible. Això potser és de domini públic, però també en sap algunes que avui dia pocs coneixen, com ara el nom i la conducta dels ocells que voltegen i refilen al prat de davant de casa seva. En Pairolí adjectiva els ocells i els celebra a la primavera: la garsa petulant, la puput gentil, el noctàmbul mussol, el pit-roig bellugadís i para atenció al neguit constant dels diminuts de la colla: pardals, pinsans, cueretes, verdums... Potser per afinitats personals es fixa, especialment, en un gaig discret i solitari que, arribada la primavera, arracona prejudicis i qüestions de caràcter i entra en una fase expansiva tan bon punt apareix un gaig femella. L'autor detecta en aquesta passió aferrissada, instintiva, per reproduir-se, per continuar la vida, “la raó senzilla i última de l'existència”. En aquests rituals de renaixement, en els instints que apunten a conservar la vida i a continuar-la, molts hi veuen una lliçó i un programa essencial. Fa dies que vivim sota l'impacte emocional de la devastació al Japó: una combinació cruel de desastre natural i de perills de collita humana. Quan la calamitat a gran escala ens atordeix, és urgent recordar que en alguna bassa, aquí o al Japó, dos gripaus acaben de sortir del cau i van per feina. És primavera: toca reconstruir.