La ‘tematització'

Un escriptor em confessa que un ajuntament li ha fet una oferta raonablement remunerada per escriure una novel·la que situï la seva trama argumental a la localitat on governa aquesta institució. “És perquè després, a partir de la novel·la, puguem fer una ruta literària pel nostre municipi”, li va explicar, cofoi, el regidor de Cultura.

Des del punt de vista estrictament literari, l'únic que caldrà valorar és la qualitat de l'obra i no els condicionants que l'han propiciada. Seria hipòcrita, doncs, esparracar-se ara les vestidures pel fet que un consistori sigui capaç de fer una proposta així. Al capdavall de mecenatges i d'obres induïdes, n'hi ha hagut sempre i en tots els camps, fins i tot en el camp presumptament i presumptuosament immaculat de la cultura. Però sí que, arran d'un fet com aquest, es fa inevitable subratllar l'afany obsessiu per buscar una marca. La globalització deu haver escampat la por de perdre tota característica d'identitat pròpia. I hi ha qui prova de conjurar aquesta por buscant, de manera urgent, un element identificador, exclusiu i, si pot ser, encara millor, materialitzable en un pin. El cas és que es propaga la tematització. Fins al punt que, si aquest ritme no decreix, d'aquí a pocs anys tot el planeta serà un gran parc temàtic. En anglès ja hi ha un verb, to disneyfy, que nomina aquest fenomen. A la manera de Disneyworld, en un futur tot podria tenir una consistència de cartró pedra: bombolles recreatives aptes per a un turisme de mirada superficial, avesat a no distingir entre coneixement i aparença de coneixement. A cavall entre la novel·la i la comèdia, m'atreveixo a suggerir un inici de novel·la per a casos com aquest: “Feia molts anys que la gent de Trempilàndia representava un paper teatral les vint-i-quatre hores del dia. Feia tants anys que fins i tot els més vells, arrecerats sota les voltes del carrer d'en Rodés, ignoraven que existissin altres paraules més enllà de les que estaven escrites en el gran Guió que els alenava”.