La reproductibilitat tècnica del poder

La facilitat amb què convivim amb reproduccions instantànies dels nostres sons i de les nostres imatges ens ha fet oblidar les cares de sorpresa amb què vam rebre les primeres filmacions en super-8, les primeres gravacions en casset domèstic o les primeres fotografies Polaroid. Davant la universalització de la imatge –artística i privada–, pot ser higiènic llegir les reflexions de Walter Benjamin a L'obra d'art a l'època de la seva reproductibilitat tècnica, que acaba de recuperar Edicions 62. Walter Benjamin va escriure aquest assaig sobre la fotografia i el cinema l'any 1936. Des de llavors s'ha implantat el color, l'alta fidelitat i la imatge en 3-D, però les reflexions del savi berlinès continuen sent pertinents. Avui, el debat sobre la reproductibilitat se centra en qüestions legals: ¿es pot tancar una web de streaming sense el permís del jutge?, ¿la còpia privada s'ha de considerar alegal o il·legal? La SGAE distingeix entre còpies permeses o prohibides, però el que constatava Benjamin era que la reproductibilitat tècnica situava l'obra d'art fora de l'esfera del ritual. Fins i tot, podem afegir nosaltres, fora de l'esfera dels nous rituals, com ara l'assistència a una sala de cinema. Benjamin, doncs, no entra en el debat sobre la legalitat, sinó que se centra en la revolució que propicien la fotografia i el cinema, que consisteix en la desaparició de l'original. Segons el filòsof, l'entronització de l'estrella de cinema és una resposta a la disminució de l'aura que comporta tota còpia. El diagnòstic de Walter Benjamin és precís: «La ràdio i el cinema modifiquen no solament la funció de l'actor professional, sinó també, i d'igual manera, la d'aquells que, com els governants, s'interpreten a si mateixos». I rebla el clau: «D'aquesta nova selecció en surten vencedors l'estrella de la pantalla i el dictador». A Benjamin només li va faltar intuir aquesta barreja de tots dos que es fa cada dia més popular arreu del món. Com mostra la pel·lícula El discurs del rei, situada precisament en els anys en què Benjamin escrivia aquest assaig, l'important no és el que pensa el poder, ni tan sols el que diu: l'important és que ho digui bé. Extingits els ideòlegs, és l'hora dels perruquers, dels maquilladors i sobretot dels foniatres.