Un món desajustat

El títol és manllevat del d'un llibre en què l'escriptor d'origen libanès Amin Maalouf teoritza sobre com hem arribat al món que tenim en l'actualitat i com tots plegats podem sortir-nos-en en el futur. De fet, el llibre és un bon preludi als esdeveniments que estan succeint aquests últims mesos al món àrab, en un món ple de desequilibris i injustícies. Aquí toca parlar d'esports, però encara que el futbol sigui la cosa més important de les coses menys importants, estar pendent del futbol a vegades ha de ser compatible per força amb el seguiment dels esdeveniments socials i polítics. O a l'inrevés. Ahir mateix, mentre jugaven el Barça i el Getafe era inevitable també estar pendents de la intervenció militar internacional al Líban. O de les últimes notícies que arribaven del Japó. De fet, al Camp Nou es va guardar un minut de silenci per les víctimes del terratrèmol i el tsunami. Normalment el món del futbol té vida i autonomia pròpia, i només interfereix amb la vida diguem-ne real quan els esdeveniments són extraordinaris.

Salvant les distàncies i separant les coses importants de les inofensivament importants, per al Barça ha estat també una setmana molt intensa d'esdeveniments, malgrat que no hi havia partit des del de diumenge. És indubtablement un desajust que tinguin més transcendència afers miserables com les acusacions de dopatge sense paternitat reconeguda que s'han produït contra el Barça que el que està fent aquest equip cada vegada que és en un camp de futbol. I és una sotragada a la normalitat el que li ha passat a Abidal. Però la primera cosa és evitable i la segona, en canvi, és llei de vida. En aquest ambient enrarit el millor que pot passar és que hi hagi partit del Barça. Es fa una lloable escenificació de suport a Abidal, el president Rosell es manifesta, una mica tard, amb la contundència necessària sobre les actituds miserables i l'equip exorcitza les intenses sensacions que ha viscut durant la setmana resolent el partit contra el Getafe i podent-lo dedicar al seu company Abidal.

Sí, el va resoldre, però anem a parlar a l'últim desajust d'aquesta contracrònica. El que hi ha entre la productivitat futbolística del Barça i els gols que recull, que és un mal crònic en els últims partits. És clar, també, que aquest és el millor mal que pot tenir un equip: crear moltes ocasions de gol però convertir-ne poques en gol. Per això fa l'efecte que, més que cronificar-se, el que acabarà passant és que un dels pròxims rivals dels blaugrana carregaran fort. Perquè aquest encallament que acaparen els golejadors més solvents de l'equip s'ha de destapar més aviat que tard. Messi i Villa (i Pedro, que ahir no podia jugar) tenen tanta acumulació d'ocasions fallades que algun dia s'acabaran rescabalant. El que va marcar ahir (a part d'Alves, que va provar una sort, els xuts de lluny, que aquest equip sembla que menysprea) va ser Bojan, que es diferencia dels altres dos companys de davantera en el fet que no l'importa provar el xut a porta a pesar de tenir dos o tres defenses tapant-lo. Ahir ho va provar, hi va haver un rebot, però va marcar el gol que va donar el marge de seguretat necessari a l'equip. Sort n'hi va haver, perquè al final el Getafe va marcar i va portar el patiment al Camp Nou. Innecessari si l'equip tingués un balanç més ajustat, però no és el cas. Hi ha un altre factor de distorsió: els arbitratges. Què ha de passar perquè xiulin un penal a favor dels blaugrana? Ha de ser més clar que el d'ahir a Villa al minut 21 (i poc després un altre) i amb tanta bona visibilitat per a l'àrbitre? L'equip de Guardiola és el més ofensiu del món i viu al camp i l'àrea rival, però en treu menys penals que cap altre equip. Haver de fer un gol almenys més perquè li neguen penals és ja una feina estructural per al Barça.

No hi ha desajustos importants en el joc de l'equip. L'equip funciona bé en el balanç atac-recuperació-atac. Xavi i Iniesta van ser capaços de trobar espais per crear ocasions de gol amb regularitat i generositat. I Milito, opció lògica per cobrir la baixa d'Abidal, va transmetre més bones sensacions que les últimes vegades que havia jugat. Cap jugador va desentonar. Van ser onze voluntats, no sempre harmòniques, però sí generoses. El dia que deixin de ser generosos també amb els rivals tornaran a enlluernar.