Català al Congrés, caixa o faixa!

Català sí, català no. Avui, al Congrés dels Diputats, arribem al capdavall del carrer. L'any 2004, els independentistes vam començar a generar el conflicte, convençuts que sols podríem assolir l'objectiu si, prèviament, el fèiem emergir. Perquè d'ençà 1977, aparentment, de conflicte, no n'existia. Els catalanoparlants érem invisibles, lingüísticament transparents. Després de cinc anys de tirar del carro hem conquerit, almenys, l'escenari en què es debat el punt i a part. En el plenari d'aquesta tarda, un diputat de CiU, un del PNB, un del BNG, un d'IU-ICV i nosaltres, els republicans, defensarem solemnement una proposta de reforma del reglament per tal de modificar l'article 6 relatiu als drets. Objectiu: que diputats, diputades i ciutadania tinguin reconegut l'ús oral i escrit en les distintes llengües oficials/cooficials tant en les tasques parlamentàries com en la interlocució amb la institució. El PP sempre s'hi ha negat. I el PSOE, tot i utilitzar un llenguatge més suau, també. De fet, els uns i els altres han preferit hipotecar la urgent necessitat de modernitzar el funcionament del Parlament en entendre que guanyar la modernitat del funcionalisme i de la proximitat a la ciutadania, en una societat avançada implica inevitablement donar resposta a la pluralitat lingüística. Per contra, la perseverança catalana i, en concret, la dels independentistes, els ha impedit enterrar el debat. Per això, avui viurem la posada en escena de l'acte final: la defensa i votació d'un text unitari i assenyat, argumentat per persones ben diverses quant a llengües i pel que fa a les procedències territorials i ideològiques, que posarà en evidència el que PSOE i PP no volen deixar d'ésser: servidors de idees polítiques segrestades encara per discursos reduccionistes i retrògrads, contaminats de teories basades en la supremacia lingüística. Per al grup parlamentari d'Esquerra, sempre ha estat prioritari avançar gradualment, i conjunta, amb la voluntat d'incorporar sensibilitats i praxis distintes a les nostres i fent compatible pedagogia i fermesa. I d'aquí la satisfacció i la importància que CiU, PNB, IU-ICV i BNG i Esquerra hàgim fet aquest pas també.

Si avui, però, ens tanquen la darrera porta, els catalans no hauríem de deixar-ho córrer ni abandonar-nos a la correcció política. Es tracta d'una opinió personal, certament, però crec que caldria incrementar el conflicte. Perquè no entenen cap altra cosa, lamentablement.