Quan ets fora

Són milions els seguidors del Barça arreu del món. Alguns no es perden cap partit, altres només segueixen els més importants. Les vies per veure'l són molt diferents. Hi ha qui queda en un bar, un pub, una penya, un casal o un lloc habitual on es reuneixen els més fidels. Aquests acostumen a no perdre-se'n cap ni un. Saben del Barça com si cada diumenge anessin a l'estadi i tot seguit et pregunten –si no són catalans– la relació amb Catalunya i com va el fet nacional o els camins que pren el país per ser un estat europeu. N'hi ha que hi estan connectats de manera individual a partir d'un canal d'esports que, amb poc cost i mitjançant cable o parabòlica, el veuen a casa seva o d'algun amic. L'horari del partit a Amèrica coincideix amb la sobretaula i aleshores entre barbacoa, paella o qualsevol menja, el rellotge blaugrana enforteix la seva amistat. Són aficionats de fons, seguidors del futbol, fet que els permet tenir espais de sociabilitat amb amics i coneguts. Uns altres el veuen a la televisió o en pantalles grosses i connectades a qualsevol xarxa d'internet per veure el golàs d'Alves, l'eficàcia de Bojan i els minuts finals de patiment contra el Getafe. Hi ha encara qui el veu en bars o pubs, on hi ha un munt de pantalles dedicades al bàsquet, al beisbol i al rugbi; i, a petició de l'interessat, en una pantalla no principal, connecten amb el futbol europeu. Els equips més seguits són el Barça i el Manchester. Aquí, la informació de la politització és lleugera, però quan es va arribar al minut 22, en veure imatges de tot el públic aplaudint, hom nota cares d'interrogació i l'atenció generalitzada vers el que passa al Camp Nou. Em queda la sensació que encara no ens adonem prou de la joia que entre tots hem construït. Els diamants més purs: Messi, Xavi, Iniesta, Puyol, Busquets i Piqué cal acompanyar-los de gemmes del tipus d'Abidal i Alves. És la feina de la temporada vinent: projecció a tot arreu i enfortir més l'equip.