Plens de paciència

A mi se m'havia explicat sempre que la paciència és una virtut que es va adquirint amb els anys o bé la impaciència un defecte que es cura amb l'edat. A aquesta evidència amb parcel·les de veritat absoluta s'hi troben fissures importants que justifiquen la idea que de veritats absolutes només n'hi ha una.

Ho reconec: sóc una persona impacient. Molt impacient. Però estic segura que com alguns de vostès, també persones impacients, he demostrat i demostro, una i altra vegada, que estic carregada de paciència. Ens hem fet un fart, plens de “poca” paciència infantil, de menjar pa amb oli asseguts a restaurants, esperant que arribés la preuada comanda triada pels adults. Ens hem engrandit i treballat la paciència durant llargues hores d'estudi de carrera universitària. Ens l'hem controlada a les sales d'espera quan, després d'haver llegit el setmanal caducat, la revista científica que t'importa un rave o la publicació gastada i rebregada, escoltes el teu nom i mires, amb una certa prepotència els pobres individus que, com tu fa només uns segons, s'hauran d'esperar llegint aquelles publicacions brutes i anacròniques. Ens la tranquil·litzem quan entrem a la carnisseria plena a vessar on els fills es neguen a anar si no hi ha la comanda encarregada. O li fem teràpia davant un entrebanc ferroviari o un retard en l'avió que teníem assignat i que obliga a buscar alternatives d'oci. La vida és plena de moments inevitables de paciència. Però hi ha un món que la fa antagònica amb l'actualitat. Mentre que de manera constant i disciplinada, cada quinze dies, jo esperava amb paciència que sortís Lily (publicació femenina tremendament cursi i fantàstica dels setanta) per conèixer de manera esglaonada les peripècies d'alguna jove enamoradissa, els meus fills es baixen tots els capítols de totes les temporades de la sèrie que els interessa o veuen una pel·lícula encara per estrenar asseguts al sofà de casa. Viurem més. Molt més del que varen viure els nostres besavis, però precisament per això, i com que sabem com és de fràgil tot plegat, seguim tenint molta pressa. I quan tenim el privilegi de trobar un plaer físic o intel·lectual sinuós, sabent que tot és efímer, el fem durar, l'alimentem i l'acaronem per si de cas té voluntat d'acabar-se.