La bandera i la cartera
És evident que en aquest pobre país nostre, quan es tracta de gratar-se la butxaca no hi ha sentiments ni patriotismes que valguin, i si no que li ho preguntin a l'excantant Lluís Llach, que a l'hora de registrar la seva fundació ha preferit fer-ho a Madrid, on sembla que els requisits son més laxos i, sobretot, els preus de les taxes, més econòmics.
És una actitud prou coherent amb el personatge. Recordo que quan actuava a Girona per Fires reclamava a l'Ajuntament que posés les entrades a preu popular perquè, és clar, ell era un cantant molt popular. S'oblidava, però, de rebaixar el seu catxet, de tal manera que el consistori havia d'afluixar la diferència (que no era poca) mitjançant una generosa aportació dels pressupostos municipals, amb la qual cosa el recital l'acabava pagant tota la ciutadania, els agradés o no la música del noi de Verges. Un bon dia l'Ajuntament va dir prou i aleshores el cantant es va ofendre i va trigar molts anys a tornar a la ciutat, entre crítiques al govern socialista per haver tallat aquella tradició. Una vegada acabat el seu periple vital com a cantant, s'ha dedicat al lucratiu negoci dels cellers de vi que ara sembla combinar amb la lloable producció de barques de pesca a Nigèria. Una cosa són les grans paraules de la independència i la bandera i l'altra, és clar, la crua realitat de la cartera.
