Articles

CRÒNICa d'ambient

PEP RIERA

De la història cap a la llegenda

Si el 2009 l'equip de Guardiola va entrar en la història, aquest 2011 podria ser l'any en què l'equip es converteixi en llegenda. Seguint el mateix fil conductor ideològic, el Barça de Guardiola té un relat diferent per a cada una de les temporades. Però després de com va ser la primera, potser era difícil preveure que aquesta podria ser encara tant o més apassionant.

En el primer any com a entrenador del primer equip, a aquestes altures de la temporada Pep Guardiola va motivar els seus jugadors dient públicament que tot el que estaven aconseguint jugant tan bé a futbol com ho estaven fent no tindria sentit si no guanyaven títols. «Són molts punts i molts gols. Tot va bé, però no servirà de res si al final no guanyem títols», va dir. El motor competitiu de l'equip en la segona volta d'aquella temporada va ser la possibilitat de fer història. Així va ser, amb el famós triplet, arrodonit després amb el total de sis títols el 2009.

La segona temporada va ser la de la consolidació de l'estil futbolístic, ratificat amb el títol de lliga més valuós de la història, i de la diagnosi dels canvis necessaris per aprofundir en el model.

En aquest moment de la temporada hi ha un cert paral·lelisme entre el primer any i l'actual. L'equip de Guardiola no només està situat de manera magnífica per culminar la temporada amb una recol·lecta de trofeus, sinó que el que ha fet fins ara té sentit pell ell mateix i una envergadura futbolística de primera magnitud. El 5-0 al Madrid i unes quantes exhibicions més han fet que el món del futbol hagi parat encara més atenció a l'equip blaugrana. No ha calgut esperar a final de temporada per sentir gent del futbol de totes les generacions dient que mai cap equip havia jugat com ho està fent aquest. I potser un equip comença a ser llegendari no només pel palmarès, sinó per detalls reveladors. Com ara quan Wayne Rooney va explicar que s'havia aixecat del sofà per aplaudir l'exhibició blaugrana contra l'equip blanc. O com quan el diari L'Equipe decideix repartir dues-centes mil còpies del partit en DVD. Potser això ja és ser una llegenda. O potser només és que aquell va ser un partit llegendari. I que perquè l'equip de Guardiola s'afegeixi a equips com el Brasil de Pelé, l'Holanda i l'Ajax de Cruyff, el Milan de Sacchi o l'Hongria i el Honved dels anys cinquanta falta potser que aquesta temporada culmini amb una altra lliga de campions i també la lliga i fins i tot la copa.

Aquest és el paral·lelisme de la primera temporada amb l'actual. L'estímul ha de ser també trencar una altra de les limitacions d'aquest club: la continuïtat de l'èxit. I aquesta vegada el premi és la immortalitat, ser un referent per sempre més. L'equip de Guardiola està mostrant una maduresa molt sòlida per afrontar aquest repte. En té prou amb ell mateix, amb les seves conviccions, amb la determinació dels elegits, amb la confiança que li dóna el seu ideari, amb la consciència de la seva capacitat, per intentar aconseguir-ho.

I si hi faltava l'ingredient per convertir-ho en una aventura èpica de primera magnitud, també hi és: la presència de l'antagonista en la seva màxima expressió. El rival que li presenta batalla en el camp de futbol (de moment, amb una forta escaldada en el primer intent) i sobretot fora. Contra la manera de ser transparent del Barça de Guardiola, el Madrid amalgama totes les forces obscures. Les dues temporades anteriors el Madrid havia acabat sent un rival inconsistent i superat pels esdeveniments. Aquesta vegada, no. El 5-0 va fer molt de mal als blancs, però ara seva la trajectòria està sent molt consistent. Més que guanyar-ho tot, és molt difícil que l'equip de Mourinho perdi cap partit. A aquestes altures el Madrid és rival del Barça en les tres competicions, no com els altres anys. I serà interessant comprovar la mesura de la seva millora en els partits cara a cara que ja s'apropen. Mai s'han de subestimar els equips de Mourinho, i menys en el tram decisiu de la temporada.

Però la veritable unitat de mesura del Barça continua sent ell mateix. Futbolísticament, no hi ha dubtes sobre el camí. S'ha d'acabar de comprovar, però, si en aquest camí l'afició blaugrana ajuda l'equip transmetent-li força. L'equip ha acostumat tant tothom a guanyar (quasi) sempre que, sent com és el culer, en els moments decisius pot pesar més el temor que l'encant es trenqui que la confiança que mereix l'equip. I a vegades l'impuls que dóna el suport total és el que marca la diferència entre una pilota que acaba entrant o que es quedi sobre la ratlla. Per tot això, per a tothom, aquest final de temporada pot ser el més apassionant de la història. Fins i tot més que el del 2009.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.